30-40, Livingstone

Avís a l’espectador. Si en el seu dia va veure 'Non solum' i va gaudir amb Sergi López i el seu fenomenal registre de personatges, onomatopeies... no pensi que la nova producció de l’actor que es presenta al Teatre Lliure té res a veure amb aquell. Res de res. Bé, sí, només una cosa, que l’únic que parla és ell, encara que a l’escenari hi hagi un altre actor.

Dit això, podem recordar que López i Jorge Picó van estrenar aquest espectacle al festival Temporada Alta del 2011 amb magres resultats. D’aquí que decidissin treballar un mica més la creació. I és cert que ara Livingstone està més ben travat i té una certa lògica dramatúrgica, però no ha superat l’autèntic problema: què explicar i com explicar-ho. El que és prou prim però té la seva gràcia i apunta alguns temes com la relació dels éssers humans amb la natura i els animals.
 
López és un noi que decideix deixar la casa familiar per buscar. Buscar, què? El que sigui, perquè ho ha fet des que era un infant. A on? El noi vol anar a la selva com un nou Livinsgtone sense saber què hi pot trobar. A la fi, una metàfora de la mateixa creació teatral quan comença, com és el cas, del no-res, d’una idea i durant els assaigs es va caminant tot cercant l’obra. El jove marxa i vet aquí que es  troba un cérvol que juga al tennis. Ja tenim, doncs, justificat el títol.

'30/40 Livinsgtone' és un monòleg, però el centre de la creació gira al voltant de la relació entre l’actor i el simpàtic cérvol de Picó. Un text sense gaire interès, adornat amb un milió de gestos, corredisses  i postures de López, encaparrat des de l’inici amb una actitud d’ingènua infantilitat amb una veu acriaturada que no ajuda. Sembla que l’actor dóna per fet la complicitat amb el públic i la eficàcia de la  seva faceta còmica, que, en realitat,  funciona només ocasionalment. Curiosament, quan canvia de veu i d’actitud, és quan millor ens arriba la seva indubtable capacitat actoral. Per exemple, quan, assegut a la senyorial butaca del seu pare, se’n fot del Village del Trofeu Godó (no el cita, però no hi ha dubte) a on tot és més important que no pas el joc esportiu que es produeix a les pistes. Aquí sorgeix el millor López. Però són pocs moments per a una obra, que li sobra un mínim de mitja hora i, potser, una mirada externa. Vull dir una direcció que tregui tot el que és reiteratiu i, per tant, innecessari.  L’espai escènic, un gran prat verd, i la il·luminació són molt encertats i un valor d’aquesta proposta de la qual, penso, només en poden gaudir els fans irredempts de l’actor.  –Santi Fondevila .