Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 4 maneres d'acostar-se a Ionesco

4 maneres d'acostar-se a Ionesco

Carles Martínez i Míriam Alamany fan seus 'Les cadires', del mestre del teatre de l'absurd

Les cadires
Les cadires
Per Andreu Gomila |
Advertising

Si hi ha un dramaturg que hagi revolucionat el teatre aquest és, amb permís de Samuel Beckett, Eugène Ionesco. Nascut a Romania i exiliat a París, va introduir l'absurd en el teatre, amb peces divertidíssimes que sempre van més enllà de tot. A Barcelona, per desgràcia, no l'estimem gaire. Per això celebrem que Glòria Balañà hagi decidit muntar 'Les cadires'. Els seus actors ens expliquen com entrar-hi.

1
Germans Marx

És una farsa tràgica amb dos vells que no han de ser vells

Carles martínez matisa que Les cadires és “una farsa tràgica” i Míriam Alamany afegeix que hi ha una mica de vodevil, una mica de Txékhov i una mica de tot. “El que no hi ha és drama, perquè a la vida hi ha comèdia i tragèdia; el drama el fem nosaltres”, dispara Martínez. L’obra de Ionesco ens col·loca en una saleta, amb un vell de 95 anys i una vella de 94, tot i que l’autor romanès deixa clar en una acotació que, de cap de les maneres, l’han de representar actors nonagenaris. Una escena, la de dos iaios que parlen sense solta ni volta, que a tots ens és familiar. I més si tenim en compte, avisa Martínez, “el to jocós” que gasten els personatges. “De vegades, semblen els Germans Marx”, diu l’actor.

2
L'encarregat
© Ros Ribas

Carles Martínez ha nascut per fer Ionesco

Estem parlant d’un clàssic del segle XX estrenat el 1955 a París i d’una parella d’actors que viuen un moment dolç. Han agradat tothom a 'Vells temps' i 'Maria Estuard', i Martínez s’ha tret de sobre l’etiqueta d’actor “només per a la comèdia” per esdevenir un dels intèrprets més cobejats, des d’aquell 'L’encarregat' de Harold Pinter al Lliure de tan bon record.

Advertising
3
Les cadires

“Si mires el conjunt és un castell magnífic. T’has de deixar portar per la música”

A Les cadires tenen al davant un repte majúscul. D’entrada, perquè segurament és el text més complicat que s’han hagut d’aprendre. “És diabòlic”, diu Alamany. Després, perquè el tema de la peça és “el buit, el caos i el desencís per la civilització”, tot i que mai no és transcendent. Martínez compara l’obra amb una simfonia contemporània, atonal, en la qual el que compta és el conjunt, no les notes que formen el to. “Si mires el conjunt és un castell magnífic”, indica l’actor. “T’has de deixar portar per la música”, remata.

4
Eugène Ionesco
© Felipe Cuesta / Wikipedia Commons

Col·lega de Boris Vian, Alfred Jarry i els patafísics... divertidíssim

Ionesco, per desgràcia, no està de moda a casa. Se’n fan molt poques obres, potser, creu Martínez, perquè no el pots classificar, “no va assumir cap compromís directe”. No hem d’oblidar que va formar part del Col·legi de Patafísica amb Boris Vian i Alfred Jarry. És divertidíssim.

Advertising