(Crítica publicada el 4 d'abril de 2014 arran de la seva estrena al Teatre Lliure)
Vicky Peña és una de les gran actrius catalanes. I, probablement la més completa. I si a una actriu com ella li dones un text com el del nord-americà Tony Kushner el resultat no pot ser, i en conseqüència és, immillorable. 'A casa' és el monòleg d’una dona britànica, el 1998. Una conversa que alguns podran recordar perquè formava part de l’espectacle 'Homebody/Kabul' que van veure al Romea el 2008 en castellà, però que funciona de manera autònoma.
Qui és aquesta dona a la cinquantena que parla i parla? Una dona confusa, com tots, interessada en l’Afganistan, que ha llegit tot el publicat sobre un dels països més pobres del món i una dona necessitada d’amor que, òbviament, no troba en la indiferència del seu marit. Ella comparteix amb el públic les dades d’una guia una mica antiquada sobre Kabul i detalls de la seva vida... espantosa. O no.
El text de Kushner és com una arbre. El tronc central sembla que vulgui parlar-nos del món afganès, però constantment es ramifica per tornar a la branca principal. Un text, doncs, ple d’interrupcions, de canvis de sentit, de canvis d’emoció que han de fluir amb la impressió d'algú que parla de manera col·loquial, si bé tot està perfectament lligat per mantenir-nos atents. Kushner reflexiona sobre l’esser humà sense pontificar. Al contrari. Vivim la confusió i els contraris es manifesten. L’amor ho pot salvar tot. O destruir-ho tot. La guerra, la violència. Abans, ara, i sempre.
Vicky Peña ha interioritzat el text fins al punt que no el diu. El viu. Vicky Peña és mou pel text amb una veritat impressionant, amb una expressivitat commovedora. Un plaer total. Una funció fabulosa dirigida per Mario Gas.
De: Tony Kushner. Dir: Mario Gas. Amb: Vicky Peña.
