Amfitrió 38

Jean Giraudoux és un autor d’una mida massa important per a una companyia novella, sobretot quan aquí és poc conegut i hi ha poca tradició a l’hora de representar aquest escriptor de la primera meitat del segle XX, el teatre del qual és comparable al de Sartre, Camus o Cocteau, sobretot pel que fa a la reescriptura dels mites clàssics. I l’obra que hi ha al Teatre Akadèmia, amb direcció de Emilià Carilla, va per aquí. La peça original la va escriure Plaute al segle II a.C. i en trobem versions posteriors de Molière o Kleist. La ‘gràcia’ de l’obra de Giraudoux és que és una mena de 'pas à deux', una peça on el que importa és la relació íntima (amorosa, amical, etc.) entre les persones, sempre tractades de dos en dos. És el gran tema de l’autor francès: la relació entre homes i dones.

El problema del muntatge de Carilla és que tracta l’obra d’una manera vodevilesca, que potser al 1929 podia funcionar, però que ara ens porta a una exageració sense fre, fins i tot a la sobreactuació. Els actors, més aviat poc experts, travessen la ratlla de la versemblança i el segon cop que miren d’arrabassar-nos un somriure amb el mateix recurs, fracassen de manera estrepitosa. Només Agnès Llobet manté una certa compostura en el paper central d’Alcmena, la dona fidel que Júpiter vol fer seva. La resta del repartiment corre sense brida cap a l’estupefacció. En resum, una interessant recuperació, agosarada, dirigida amb poca destresa. Una llàstima. –A.G.