Anomia

‘Anomia’ en castellà significa el trencament del conjunt organitzat de normes que regeixen la conducta comuna en una societat o grup. Una paraula que ens pot resultar estranya i que, no obstant, té una enorme actualitat en la situació política que vivim, ja no ara sinó des de fa uns anys. Anomia, escrita el 2007, és una obra produïda pel Centro Dramático Nacional i la companyia extremenya Arán i que arriba gairebé d’amagat al Tantarantana tot i tractar amb notable perícia la corrupció política del nostre país i el domini de la partitocràcia per damunt de qualsevol interès.

'Anomia' ens situa en una capital de província que podria ser Castelló o València. Davant de les imminents eleccions locals, el partit que governa ha decidit treure de les llistes la regidora d’urbanisme a qui la fiscalia investiga per tràfic d’influències, prevaricació, evasió fiscal... L’autor i director, Eugenio Amaya, puja a l’escenari allò que el ciutadà percep de la política i els polítics i mostra com en privat munten i desmunten les seves estratègies des del menyspreu absolut pels ciutadans. I ho fa des d’un realisme ben estructurat, que perfila bé els personatges, però en un text poc dinàmic. El millor és que mostra gent massa normal podrida pel sistema i el poder. Un bon final, encara que depriment, i uns intèrprets voluntariosos entre els que destaca la protagonista, Maria Luisa Borruel. El teatre se sembla aquí massa a la realitat i evidencia que la democràcia que tenim és molt feble.