Bernat Quintana és Stockmann

L'opinió de la majoria és una de les enemigues de la raó i la llibertat, Henrik Ibsen ho deixava entreveure a Un enemic del poble. El text del 1886 -i una de les obres més polèmiques del noruec- ha guanyat vigència en aquest annus horribilis per a corruptes i estafadors, mentre Oriol Tarrasón i Les Antonietes Teatre en preparaven l'adaptació. Després de fer Shakepeare i Brückner amb aquesta companyia, d'un Txékhov i el Cyrano, Bernat Quintana s'atreveix amb el seu primer Ibsen i es posa a la pell de Tomas Stockmann.  

Heu titulat l'obra Stockmann, per què?
És algú molt íntegre en un món que es fonamenta en una gran mentida, d'aquells personatges que pel bé comú deixarien enfonsar el sistema, per construir-lo de nou. És doctor, descobreix que les aigües del balneari, el motor econòmic del poble, estan contaminades, i vol canviar-ho; primer rep el suport dels poderosos, però aquests l'arraconen perquè s'adonen que els seus interessos econòmics estan en joc. Llavors el converteixen en l'enemic del poble.
   
Volíeu fer un text d'actualitat...   
Vam començar a assajar a l'octubre i des de llavors han anat sorgint casos de corrupció, tot ha anat ràpid. Fa temps hauria estat una obra incrèdula i ara, per la metàfora de la corrupció moral, és vigent.  

Com heu entomat el clàssic?
Hem fet un Ibsen molt des de qui som nosaltres, una companyia jove que fem el teatre que ens agrada, amb un esperit molt col·lectiu. Hem retallat el text, reduït personatges, i la manera d'afrontar l'espectacle és molt de Les Antonietes: trenquem la quarta paret, actuem per al públic i l'interpel·lem, creem espais conceptuals i no utilitzem gaire trampes teatrals. La paraula i la imaginació són importants. 

Us heu inspirat en 'enemics del poble' contemporanis?   
Sí, hem buscat exemples de gent trencadora, revolucionària, i que se sacrifica per la veritat, com els que apareixen a La caza de Thomas Vinterberg. I el documental Big boys gone bananas!... Els nòrdics tenen molta integritat.

Stockmann és optimista, malgrat tot?  
És una obra realista amb un punt de llum. Al principi tot és idíŀlic, una bombolla de felicitat -que recorda la bombolla immobiliària que no havia de petar mai-, després ve la degradació i al final hi ha esperança. No podem tenir por, ens hem d'enfrontar a la realitat, ja sigui fent teatre o amb allò que cadascú senti que ha de fer.