Al fons del decorat, un tros del Malecón, el Carib i una línia de l’horitzó dominat pels dos grans hotels històrics de l’Havana: l’Habana Libre (antic Hilton) i el Nacional. En primer pla, la recreació de la ciutat vella encara no atesa per l’Oficina del Restaurador. En l’intermedi, un carret es planta al mig per vendre mojitos. El públic puja a l’escenari per consumir-ne i, de pas, fer-se una foto amb un grafit-retrat del Che al darrere. En el descans de 'Bésame mucho' es descobreix la veritable personalitat de l’espectacle: un llarg anunci turístic; un d’aquests entreteniments que amenitzen les fires internacionals del sector.
La pell dramàtica és inexistent. Quatre frases de catàleg per enllaçar els números musicals. El repertori, el previsible cançoner popular cubà, descafeïnat per una orquestració plana, sense swing. La banda toca amb la coneguda solvència dels músics de l’illa, i amb el pilot automàtic d’un grup per amenitzar creuers. Són part dels trenta artistes cubans reunits en aquest muntatge, la majoria ballarins. Ells, amb una evident formació clàssica, són el millor i el més estimulant de 'Bésame mucho'. Cada vegada que l’espectacle proposa una mínima pausa dramàtica per recuperar l’alè, l’espot comercial s’enfonsa. Només l’excel·lència dels ballarins salva aquest muntatge de la decepció absoluta. És la seva treballada suor l’única cosa que recorda l’Havana i la densitat de l’aire del Carib. –Juan Carlos Olivares.