Blackbird

Teatre
4 de 5 estrelles
blackbird1_rosribas.jpg
Blackbird

'Blackbird' és una obra difícil, que requereix tensió màxima als actors, ja que juguen un matx dialèctic d’alta volada, una muntanya russa emocional que va des del relat de fets a la discussió ambígua sobre el passat. El director, Lluís Pasqual, ha situat l’obra en un escenari brut, el menjador llefiscós d’una empresa de polígon. Ella va a buscar-lo quinze anys després de la separació. Està empipada. I ell, tremendament inquiet. La història comuna és tòpica, la de l’home i de la nena que s’enrotllen. El que no és gens tòpic és explicar la història posterior, què passa si la parella es torna a veure, sobretot si el desenllaç amorós ha estat un trauma. És com si Harrower ens volgués explicar què va ser de Lolita i Humbert Humbert anys després del seu flirteig.

L’autor juga amb el públic i ens fa sentir empatia ara per l’un, ara per l’altre. I quan pensem en el happy end, embolica la troca i ens planteja de nou el dubte inicial: Ray va abusar d’Una? És un pedòfil? Diu la veritat? Tres preguntes de les moltes que planteja aquesta obra tremendament ben construïda per Harrower, que Jordi Bosch i Bea Segura aprendran a fer més bé un cop la tensió externa baixi –van estrenar-la pocs dies després de la mort d’Anna Lizaran i una altra tragèdia esdevinguda ben a prop del director– i la interna sigui més de mentida, menys real. No obstant això, cal veure-la perquè hi ha dos actors que se la juguen i se'n surten prou bé. –Andreu Gomila.