Al Círcol Maldà li escau d’allò més bé l’espectacle de Xavier Albertí i Oriol Genís, 'Boris Vian. Constructor d’imperis'. El Maldà, que perdrem irremeiablement a l’octubre, té l’aroma, l’atmosfera d’una decadència parisenca que lliga molt bé amb les lletres d’aquest recull de cançons del polifacètic artista francès. Una creació aixecada per Albertí com un cabaret literari impregnat de l’esperit directe, irònic i lluitador de Vian i que torna a la cartellera per tercera vegada després de l’estrena el 2003 i la reposició a la Sala Muntaner el 2004 i el 2007. No ens trobem davant d’un recital a pèl, sinó d’una dramatúrgia en què el pianista té el seu propi paper i estableix una complicitat amb l’actor i el cantant, i ambdós amb el públic, que gaudeix d’aquesta petita joia d’un gènere que Albertí domina de cap a peus.
Vet aquí, però, que a la funció del dijous Xavier Albertí no hi era. El perquè, no el sabem, i potser tenia a veure, o no, amb la nota del Consell d’Administració del Teatre Nacional de Catalunya, del qual serà director a partir de l’1 d’agost, que aprovava un pressupost més baix i acomiadava onze persones. El fet és que Albertí és un personatge amb unes taules impressionants i una manera de fer molt personal pel que fa a la gestualitat i a la mirada. Efrem Garcia, el pianista que tocava a l’entresolat a 'Vida privada', va tenir l’atreviment de substituir-lo en aquesta funció i se’n va sortir amb nota. Si a això hi afegim que Oriol Genís no estava en plenes facultats per culpa de l’astènia primaveral, convindrem que la funció va ser especial, ben segur diferent. I 'malgré tout', ens ho vam passar molt bé. Oriol Genís és un actor tot terreny. És idoni per a aquesta mena d’espectacle i això no vol dir que no sigui igualment eficaç en obres de text, com ho ha demostrat a les del cicle T6 (RIP.). Es fica el públic a la butxaca per la seva absoluta desinhibició, per la seva sornegueria fent de cada tema una creació. L’espectacle arrenca a ritme de txa-txa-txa i en petits lligams teatrals desgrana la ironia, el sarcasme de l’autor, amb temes coneguts com 'Fes-me mal, Johnny', 'Sang i fetge', 'Sóc esnob' i 'La Java de les bombes atòmiques', que retraten una mirada crítica sobre la seva societat. Aquest cop, l’espectacle inclou un text escrit per quatre alumnes d’ESO adreçat al president. Educat però concloent. Quin futur els deixarà? Espectacle on el mínim detall importa i a on pot semblar tot improvisat, que funciona per un treball impecable en la definició d’allò més nimi. Vagin a veure’l i passin una vetllada parisenca.
