'Burundanga' és una bona comèdia. Un text de Jordi Galceran escrit per fer riure. Dirigeix Jordi Casanovas els seus intèrprets habituals. Un avís: no hi aneu tots els que busqueu un entreteniment políticament incorrecte. Que dos dels seus protagonistes siguin membres d'ETA és un ganxo tan inofensiu com divertit, com els benintencionats lladres de Jardiel Poncela. 'Burundanga' és en el fons una comèdia deliciosament conservadora –gairebé apadrinada per l'esperit conciliador d'Alfonso Paso– que utilitza personatges potencialment perillosos però extremadament incompetents per embastar un gag rere l'altre. Tan poc preparats per al crim com el protagonista d''Agafa els diners i corre'.
Comèdia amable que es protegeix de principi a fi de les arenes movedisses de la ideologia. Blanca en comparació amb l'humor negre que gasten els terroristes islàmics de 'Four Lions' o els espanta-velles d''El quintet de la mort'. Galceran no pretén erosionar l'espantall del terrorisme des de l'humor. Aquest treball ja està cobert amb enginy corrosiu pels primers guionistes de 'Vaya Semanita' i els seus abertzales amb complex d'Èdip. Aquí es tracta de riure sense aturall de dos pobres paios superats per les circumstàncies i una droga (l'Escopolamina o Burundanga) que els indueix a dir la veritat.
L'autèntica càrrega subversiva de 'Burundanga' es troba en la sorpresa de la parella 'conservadora'. Els veritables subjectes perillosos són una pija que estudia Farmàcia –amfetamínica Clara Cols– i l'empresari segrestat, un burgès de biografia inesperada,a càrrec d'un regi Carles Canut. Ells acabaran per dominar amb autoritat una situació col·lectiva més tendra que surrealista, coprotagonitzada per un alliberat amb el subconscient fràgil –Sergio Matamala lliure del pecat de la caricatura fàcil–, un 'Manelic' més enamoradís que políticament sòlid assumit per Pablo Lammers, i la hilarant núvia sobrepassada per les circumstàncies de Roser Blanch, que evoca la pertorbada innocència de Maria Barranco amb nuvi jihadista de 'Mujeres al borde de un ataque de nervios'.
ETA és una innocent excusa perquè el públic rigui dels tòpics de sempre, amb els arguments que funcionen des de fa dècades en la comèdia més ortodoxa. L'interessant és que Casanovas et fa creure que estàs gaudint d'una obra anticonvencional quan demostra que podria dirigir amb sobrada solvència 'Los ladrones somos gente honrada'. –Juan Carlos Olivares.
