Direcció i text: Marc Artigau i Queralt. Amb: Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara De Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla i Lluís Villanueva.
Cal agrair la gosadia i l’ambició que Marc Artigau ha posat en la seva darrera obra, que a més dirigeix, però el resultat no és tan intens i atractiu com es proposava. 'Caïm i Abel' no amaga la influència del teatre de Wajdi Mouawad i particularment d’'Incendis', tant pel que fa a l’alè tràgic del relat i a la voluntat de bastir una poètica pròpia, com per la inusual durada de la funció. L’obra explica una història tràgica en dues parts i amb la virtut de no jutjar en cap moment els protagonistes malgrat els seus actes i d’exposar els fets de manera seqüencial tot i que amb un excés de narrativitat.
En un poble català, Caïm és el fill d’un mecànic que contracta un immigrant per cuidar i mantenir els camps de pomes davant la malaltia del seu pare. El relat de la vida en família i del medi rural i l’arribada de l’estranger omplen una primera part feixuga que acaba amb unes paraules que en mans de Donald Trump justificarien el seu racisme. A la segona, s’explica la vida a l’altra banda del mar i la fugida d’un fill a la recerca del pare que els va abandonar per buscar una vida millor.
Artigau defineix molt bé els personatges que coneix de primera mà i crea un pare fascinant que omple de veritat Lluis Villanueva, però al nostre entendre, es perd una mica en els perfils dels immigrants i sobretot en les seves actituds, i no resol de manera creïble la confrontació entre ambdós mons. Tot i l’excessiva durada de la funció, l’esforç i la qualitat dels intèrprets, que incorporen més d’una desena de personatges, manté amb forts daltabaixos l’interès d’una posada en escena que no acaba d’aixecar el vol.
