Cap al tard

Teatre
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Dir: Silvia Munt. Amb: Ramon Madaula.

“La memòria és un barril de vi que amb els anys s’esquerda i va perdent líquid, però en la seva panxa ovalada queda l’essència, amb més sabor, amb més sucre. Més o menys, paraules de Santiago Rusiñol amb les quals Ramon Madaula es fica en la pell del pintor i dramaturg a Cap al tard, un títol que asseguraria prestat del llibre de poemes de Joan Alcover, publicat el 1909.

Cap al tard és el fruit d’una seducció. Ramon Madaula va començar en això del teatre amb el Ramonet de L’auca del senyor Esteve, cap al 1984. Des de llavors s’ha apropat a la literatura de l’autor amb passió i admiració.  Captivat per la paraula, les idees i la personalitat de Rusiñol, finalment al 2007 va poder unir els trossos d’una vida, reflexions i pensaments en un íntim, delicat i emotiu espectacle dirigit per Sílvia Munt i que arriba ara a La Villarroel.

Rusiñol/Madaula entra en un bar on el temps s’ha aturat. Un penjador per a la bufanda. Sobre la taula, l’ampolla d’absenta, el sucre i l’aigua. I acompanyen el seu monòleg interior, la seva reflexió en veu alta les notes d’Erik Satie, ara interpretades per un pianista. 

Madaula, a qui li agrada molt pintar, ha construït un relat sobre l’art, sobre l’artista, sobre la vida. I què es la vida? “La inconsciència és divertida. El seny és tremendament avorrit”. Ho deia Rusiñol. París, Vayreda, el vi, la morfina (fantàstica i realista descripció dels seus efectes), l’art com a llibertat i no mercaderia (“les obres mestres no neixen, es fan amb el temps”)... I Rusiñol es pregunta: què és el modernisme? I respon: el modernista està en el temps de cadascú”. Així doncs, Rusiñol avui modern, modernista i preclar: “Els bebedors és gasten la vida. Els aiguaders l’estalvien per després no saber què fer-ne”.

Ramon  Madaula no fa una biografia, cosa que seria força difícil. Sinó un viatge a l’interior de l’artista multidisciplinar que es mira el trajecte vital des d’un proper adéu. Ah!, sempre la vida com un intangible que “ens volen allargar però no ens embelleixen”.
Madaula no interpreta. És. Transmet. Ens porta a un món diferent del que hi ha fora del teatre. Un món sensible. Potser contradictori. Segur que inestable. Fora del festival Grec, Cap al tard és una peça d’or que qualsevol, li agradi  o no, conegui  o no Rusiñol, gaudirà amb delit. Els ho prometo.

Publicat

Detalls

També t'agradarà
    Best selling Time Out Offers