Cloaca

Autora: Maria Goos. Direcció: Òscar Molina. Amb: Oscar Molina, Miquel Sitjar, Ramón Godino, Pep Papell, Konstantina Titkova.

El 2010 vam conèixer 'Cloaca' com a 'Baraka'. Javier Daulte i el seu repartiment argentí va considerar que el text de Maria Goos era una desinhibida comèdia amb regust amarg. Òscar Molina fa en el seu muntatge una lectura oposada: el text és un drama fosc amb espurnes d'humor. La crisi –individual i col·lectiva– de quatre amics accepta les dues lectures. Més forçat és l'intent del director d'injectar més transcendència a una obra que se sent molt còmoda com a producte eficaç.

Molina ha volgut dirigir l'obra com si hagués trobat la pedra filosofal de l'amistat trencada. Ha fantasiejat amb aquest tipus de producció que es recorda per l'empremta que deixa el director. La il·lusió de concebre una funció que demà mateix podria obtenir el premi d'un 'transfer' a un escenari públic; que demà mateix tindria el seu capítol en la programació d'un festival internacional.

La incòmoda sensació que al director li ha quedat petit el text i l'ha volgut fer una mica més gran, amb els seus parèntesis onírics, les seves escenes de recapitulació interioritzada. Ambició malentesa. Sobretot si no tens un repartiment que t'acompanyi i t'ajudi en aquesta arriscada aventura. No té els actors per elevar la comèdia-drama (o viceversa) a un pla superior. Potser hauria d'haver començat per treure'ls més suc actoral als seus quatre protagonistes. O molt més a tres d'ells.

Només Miquel Sitjar gestiona amb talent la febril inestabilitat del seu personatge, l'únic que es presenta davant del públic des del primer moment amb el fracàs com la seva única targeta de presentació: física, psíquica, professional i personal. El seu treball val la pena. Però està força sol.