Concha (Yo lo que quiero es bailar)

Teatre
Recomanat
4 de 5 estrelles

Time Out diu

4 de 5 estrelles

Concha actua, Concha recita, Concha canta, Concha balla. Concha juga amb el públic. Concha imita. Concha trepitja fort. Concha s'asseu, s'aixeca i passeja. Concha presumeix de cames. Concha recorda, es confessa, riu i plora. Concha insinua cicatrius sense assenyalar amb el dit. Concha sola, acompanyada i multiplicada. Concha. Yo lo que quiero es bailar és l'espectacle per a fans declarats de l'estrella espanyola.

Sense carisma i sense ofici és impossible mantenir durant gairebé dues hores un egotrip per un grapat d'episodis de la seva atrafegada vida. Una diva que s'ha guanyat el lloc amb dedicació stakhanovista, admirable combinació de talent i tenacitat, com la seva admirada (en la distància) Shirley MacLaine. Un referent pèl-roig que Josep Maria Pou ha explotat sense reserves i amb coneixement enciclopèdic per fer costat a l'estrella amb una elegant posada en escena que amb pocs recursos i l'enginy d'Eugenio Szwarcer (escenografia) i Juanjo Beloqui (il·luminació) trasllada al públic en altres llunyans escenaris.

En aquest one-woman-show del Goya no hi ha cos de ball masculí per acompanyar els passos de la diva, però sí una versàtil combinació que tant toca en directe com canta a cappella. Xavier Mestres ha rejovenit un repertori musical que combina els temes íntimament lligats a la Velasco (Tomar la vida en serio, Mama, quiero ser artista, Chica Ye-Ye) per equiparar-la amb les seves col·legues americanes. Cauen Nothing d'A Chorus Line, Before the parade passes by de Hello, Dolly! i, per descomptat, I'm still here de Follies, tema amb el qual s'han reivindicat totes les dives madures del show-business.

Glamur casolà, excés mesurat, egocentrisme generós. Es poden esmentar totes les contradiccions possibles, fins i tot dibuixar mig somriure si es recompten totes les vegades en què es busca amb picardia de vella escola l'aplaudiment. Però Concha. Yo lo que quiero es bailar entreté, diverteix i permet gaudir del rar tipus d'artista proletària que pica pedra durant dècades en escenaris i platós, que arriba als 50 anys de carrera amb moltes assignatures aprovades, i pot presumir d'alguns excel·lents. Ara pot deixar-se estimar. –Juan Carlos Olivares.

Detalls

També t'agradarà
    Best selling Time Out Offers