Autor: Marc Rosich, a partir d'una proposta de Julio Álvarez. Direcció: Marc Rosich. Amb: Oriol Guinart, Victor Alvaro, Jaume Madaula.
Copi va ser una excel·lent dibuixant de còmics que publicava, entre d'altres mitjans, al 'Nouvelle Observateur' i també un notable dramaturg amb obres polèmiques i molt imaginatives que trastocaven les convencions de la societat. Ocaña era un artista que pintava i a qui li agradava disfressar-se de dona i passejar per la Rambla del anys 80 i sobre el qual Ventura Pons va fer l’interessant pel·lícula 'Ocaña, retrat intermitent'. Eren temps de llibertat i notable optimisme en què un personatge com Ocaña podia esdevenir gairebé icona de la reivindicació gai.
I Marc Rosich els va convocar ambdós en un espai entre el cel i l’infern que els catòlics anomenen 'purgatori' perquè fessin amistat. El resultat és una broma simpàtica escrita per un jove i novell autor fa deu anys i que torna ara sense grans canvis. La funció se’ns presenta, ho diu l’ombra de Pier Paolo Pasolini, com un combat de reines en què no hi realisme sinó fabulació. El cert és que les reines no exerceixen gaire, no hi ha confrontació, o sia combat i, sobretot, manca una dosi major de fabulació, que en aparèixer fa que la funció agafi volada. A aquest Copi i Ocaña els manca bogeria i els sobra quotidianitat. O és que en una situació excepcional (només morim un cop) no s'haurien d'accelerar les neurones del cervell?
S’entén que Marc Rosich, preocupat per l’espectador, nodreixi l’obra amb informació biogràfica dels dos personatges, però oblida que teatralment l’interessant són els personatges que aquells van crear i no tan ells mateixos. No s’entén tant que l’autor hagi volgut dirigir la peça. Això ho pateixen els actors (Victro Alvaro, Oriol Guinart i Jaume Madaula) que s’esforcen per omplir de joc una partida perduda des de l’inici.
