Tot i no formar part de les tragèdies més conegudes i representades de Shakespeare, Coriolà és potser una de les més complexes per la personalitat del protagonista, un heroi militar que rebutja el poble tant com qualsevol manera política de sotmetre's a la seva complaença. A Coriolà ,com ja havia fet l'escriptor anglès a Juli Cèsar, explora sense aventurar conclusions el funcionament de la democràcia romana mostrant les intrigues polítiques dels patricis i senadors confrontades a la supèrbia de l'heroi en qui veuen el perfil d'un tirà. Basada en una obra de les Vides Paralel·les de Plutarc, el text de Coriolà resultava tan contemporani a la Roma dels Cèsar com a l'Anglaterra de 1609 i també, doncs, a la nostra actualitat democràtica.
A Coriolà hem cregut veure una certa ambigüitat ja que el rebuig de l'heroi per part del poble és també una oposició a la manipulació que es pot aconseguir de les masses amb una bona oratòria mes enllà de les creences de cadascú. Coriolà, en aquest sentit, és ferm i irreductible. No politiqueja.
Àlex Rigola ha fet del text, cinc actes, una refundició absoluta i presenta una proposta escènica sòbria, eminentment minimalista i més enunciativa que teatral que sembla buscar el ressò de les paraules, la profunditat de les idees llançades pels intèrprets al públic, cara a cara. Sobre l'escena buida, Rigola disposa una enorme paraula giratòria, Democracy, amb la que el director vol expressar, i això sí que és actual, les debilitats i contradiccions del sistema democràtic, tot i que l'obra en el seu conjunt no deixa de ser una història de romans.
El director conserva gairebé íntegrament la primera escena en la qual el poble es queixa de què els governants tenen de tot mentre ells passen gana. Un text i unes paraules de rabiosa actualitat tot i que Rigola fa que els seu intèrprets les verbalitzin sense cap indignació, amb veu esmorteïda. I això, la manca de força en l'expressió, l'excessiva contenció, és crec el problema principal d'aquesta proposta escènica.
Només Mercè Arànega, en el paper de la mare de Coriolà, i Joan Carreras en el del protagonista, transmeten que són de carn i ossos. Potser també perquè la reducció del text original i la direcció de Rigola deixa poc a fer a la resta de personatges. Per a qui conegui bé el text de Shakespeare aquest digest i la seva posada en escena pot resultar interessant, però molt menys per qui no s'hagi plantejat els conflictes humans i polítics que s'hi exposen. –Santi Fondevila.
