Tot entrava dins la correcció, dins el que podíem esperar d'un 'jukebox' de manual dedicat a Mecano, fins que va agafar protagonisme un actor que va decidir sabotejar la funció. Primer, arengant el públic i, després, confessant que no era fan de la banda madrilenya, cosa que va fer que el musical s'oblidés de retre-li tribut i passés vint minuts bons amb alguns 'hits' dels 70 i 80, de 'Material girl' a 'Bohemian rapsody'. Ens hem equivocat de lloc? O passa que la fórmula “les cançons de Mecano” ja està esgotada?
Fins aleshores, la peça feia gala de poder audiovisual, de bones veus i d'imaginació. L'inici amb 'Héroes de la Antártida', seguit de 'Me cuesta tanto olvidarte', prometia. Però un bon començament, sense més idees, quan ja ho has mostrat tot, quan les coreografies es repeteixen, quan vols allunyar-te tant de tants musicals semblants que han passat per la ciutat en l'última dècada, pot ser un llast. I fins i tot perpetrar versions estranyes, com la de 'No hay marcha en Nueva York'.
'Cruz de navajas' fa difícil oblidar aquell 'Hoy no me puedo levantar' que, la temporada 2009-2010, va fregar els 300.000 espectadors al Tívoli, rècord absolut del segle XXI a Barcelona. Tampoc no ho pretén. Si no, ens haurien estalviat la sessió de 'beatbox'.
