Davant la jubilació

Teatre
Recomanat
5 de 5 estrelles
Davant la jubilació
1/2
© Felipe Mena
Davant la jubilació
2/2
© Felipe Mena

Time Out diu

5 de 5 estrelles
Autor: Thomas Bernhard. Direcció: Krystian Lupa. Amb: Marta Angelat, Mercè Aránega, Pep Cruz.
 
Al final del primer acte, Vera (Mercè Arànega) li diu a la seva germana tetraplègica Clara (Marta Angelat) que potser en Rudolf (Pep Cruz), el germà, voldrà que aquesta nit es posi el vestit de presoner, com l’any passat. A la paret, senyoreja penjat un vestit d’oficial de les SS. Vera repeteix que és autèntic, sense gaire convicció, un xic commoguda, i es disposa a planxar-lo, on abans ha allisat la toga de president de l’audiència de Rudolf. Acciona el vapor de la planxa, alena i fa el moviment d’escometre el vestit. Però s’atura i corre cap a la finestra, l’obre i agafa aire. Al cap de més de tres hores de funció, qui vol sortir al carrer, asfixiat, exhaust, és l’espectador d’aquest magistral muntatge de Krystian Lupa del 'Davant de la jubilació' de Thomas Bernhard.
 
El dramaturg austríac ens ha escopit a la cara i ens ha dit que no girem el cap, que tots som com el trio xaruc que protagonitza la seva obra. Que tots, amb petites variacions, pensem com Vera, que tots som antisemites encara que no es pugui dir. “Quan podrem dir-ho?”, “quan podrem mostrar-nos?”, repeteix al tercer acte, amb les persianes abaixades. En Rudolf va borratxo i amb el fusell a la mà, les germanes van ben vestides, per celebrar l’aniversari del gran carnisser Himmler, padrí de l’ara jutge.
 
Lupa és un mestre del temps escènic. Un altre director hauria fet aquesta obra en una hora i tres quarts. Ell en necessita tres i mitja per aconseguir el seu objectiu. I té tres actors sublims al seu servei. Per començar, una Angelat que calla durant dues terceres parts de la funció mentre els germans l’insulten i la menyspreen. Un silenci que parla. És ella la víctima de la depravació? Qui ha d’anar amb el vestit de presoner de camp d’extermini per al gaudi del germà tarat? Lupa  no la salva, ja que el seu silenci és el silenci dels que no diuen res quan tenen la barbàrie davant dels morros.
 
Arànega és el contrapunt, el clown davant de l’august. Una dona que xerra i xerra, que repeteix les barbaritats del germà, a qui adora, que grapeja el piano quan li demana, que li escalfa el llit si cal. Una acèrrima seguidora que fa més por que el dimoni. Un Llucifer que té la cara i el cos de Cruz, un home cansat, que va passar deu anys a l’ombra per salvar la pell i que fa més feredat sense samarreta que amb el vestit d’oficial nazi. La quotidianitat del terror.
 
El director polonès ens ha ensenyat com es fa Bernhard, com es posen en escena les seves obres. Ho havíem comprovar amb els seus actors polonesos. I ara ens l’ha servit amb tres grans actors catalans, que discuteixen sense cridar, que odien en silenci i callen quan veuen muntanyes de cadàvers gasejats col·locats en l’àlbum familiar.

Detalls

Els usuaris diuen