Davant l'Empire

Si Truman Capote hagués escrit un guió per a Doris Day i Rock Hudson potser hauria imaginat una comèdia romàntica com 'Davant l’Empire' d’Octavi Egea. Ella hauria estat menys frígida i ell hauria sortit de l’armari abans. 'Esmorzar amb diamants no compta'. La novel·la no encaixa amb l’habitual noi troba noia, etc. Una altra cosa és l’adaptació cinematogràfica. Tret de la franquesa sexual que exhibeix la parella protagonista, 'Davant l’Empire' és un tribut retro a històries passades de moda, que Mònica Aybar dirigeix amb el mateix esperit 'vintage'.
Tots els elements d’aquesta voluntariosa producció estan coordinats per convèncer l’espectador que s’aventuri en un viatge en el temps. Un conscient exercici de nostàlgia com el que practica Woddy Allen. També 'Dies de ràdio' trasllada a un terrat de Manhattan algunes de les seves escenes més significatives. A 'Davant l’Empire' és l’únic escenari. I com en la filmografia d’Allen, la funció del Teatre del Raval es recolza en una evocadora banda sonora per acompanyar els vaivens d’una parella gens convencional. Entre els episodis sonen les veus de Nat, Bobby, Marilyn, Ella, Frank, Louis i Billy. Vellut per a les orelles.

Una proposta agradable que potser caldria jutjar amb més severitat, però que compleix l’objectiu d’entretenir a l’antiga, amb interpretacions que juguen amb antics models, especialment ben imitat per Míriam Tortosa, sòcia d’una Connie Stevens d’estudiats miraments.