Ever Blanchet ens diu que ha escrit una història d'amor. Gens convencional, esclar, perquè David i Sara van descobrir els plaers del sexe quan eren molt jovenets i per una circumstància familiar que no els desvetllaré per si van a veure-la. L'autor explica la història d'aquesta relació com un gran flashback des de la residència d'avis a on viu la parella en l'actualitat fins a aquell dia en què David es va ficar sota els llençols de Sara allà pels volts dels anys 50, en l'època del camió Pegaso.
Vuit escenes reflectides en les trobades en una estació, un aeroport, un pícnic... dels amants al llarg de dues vides que han seguit la seva dinàmica. Ella, amb una amiga de l'ànima de tots dos, i ell amb diverses dones i un fill. Cada escena és un reencontre que vol donar continuïtat a un amor prohibit, impossible, i amb els que l'autor va subministrant no sols informació de cadascun dels protagonistes sinó explicant petites anècdotes lligades freqüentment a la pràctica d'un sexe més joganer que passional. Més que una història d'amor de caire sentimental, la relació de Sara i David és la d'una dependència que es manifesta en les relacions sexuals. Es troben per follar.
Blanchet fa lliscar amb fluïdesa un text sense relleus importants i els dos intèrprets, Maria Clausó i Xavi Casan, són els que han d'anar rejovenint-se sense altres canvis físics que els del vestuari o el pentinat. Una feina prou ben acabada i dirigida amb cura per Oscar Molina que li treu tot el suc possible a la peça. –Santi Fondevila.
