De l'amistat

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu.

'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització?

Las Huecas són una bomba

'Aquelles que no han de morir' (Antic Teatre, 2022) va ser un descobriment superb, una peça sobre el negoci de la mort, documental i performàtica, que ens va posar Las Huecas al radar. D'aleshores ençà han treballat en 'De l'amistat' a través de diferents camins que hem pogut tastar a altres espais i festivals abans d'arribar a la Sala Beckett. Un laboratori continu que ha acabat sent el recurs escènic que han utilitzat per exhibir el punt final.

Si exceptuem la coreografia que fa d'intermedi entre un inici enlluernador i un final apoteòsic, la peça és important. Fins i tot en una mala nit com la de dissabte 3 de febrer, en què van patir més d'un problema tècnic, el resultat és de notable alt. El sarcasme que gasten, com es retraten, com ens retraten, com saben fer accessible a tothom les bromes internes, el talent que tenen per desplegar-se, l'escassa tirada cap a la correcció política... Són una bomba.