Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els deliris onírics de Toni Mata

Els deliris onírics de Toni Mata

Si Dalí visqués, no fallaria a la cita amb 'És pitjor del que sembla'

Deliris Onírics
Deliris Onírics
Per Maria Junyent
Advertising

Toni Mata defensa que l'humor és infinitament millor que el sexe per un motiu: Després d'un acudit no t'adorms'. Amb aquesta creença, s'entrega al riure per activa i per passiva. Ha estat guionista de Buenafuente i actualment escriu per a El Hormiguero. També ha passat per la ràdio. I després de practicar durant anys el monòleg de bareto, "aquell en què lluites contra el cambrer que rebenta sacs de gel a terra" , ara li ha picat el cuc del teatre. De fer riure una platea sencera. Així doncs, fa d'amfitrió de l'Alexandra ("un cinema on el 3D és de carn i ossos!", ens diu), on explicarà batalletes de les seves anades i venides pel món, des de Groenlàndia a Japó passant pels Estats Units. Hi fa 'És pitjor del que sembla'.

Guardeu-vos els badalls per a millors ocasions: això no té res a veure amb aquells dinars familiars que acaben amb la revisió obligada de les fotos de l'últim viatge soporífer dels tiets. L'àlbum de fotos de Toni Mata, protagonista i creador d'aquest espectacle, és pur deliri. A Groenlàndia es va topar amb un octogenari despullat, picant gel dins d'una glacera.

A Florida, va capturar la imatge d'un grupet de jubilades banyant-se al mar amb cadira de rodes. A Finlàndia, una noia es divertia cavalcant un porc, amb una metralleta a la mà... i la mort a la mirada. Són escenes reals, i tot i que l'experiencia evidencia que la realitat supera la ficció, és inevitable preguntar-se pel sentit d'aquests retrats. I la resposta, ens explica el Toni, és que "quan intentes buscar-hi una explicació, tot és encara pitjor del que sembla". A partir d'aquestes imatges, en Toni Mata- acompanyat dels músics Ferran Andechaga i Sergi Esparza- construeix escenes oníriques en què realitat i ficció es fonen per donar lloc a un disbarat esperpèntic. I aleshores hi apareixen marcians amb rastes, sonen els primers acords d'una rumba, Andechaga muta en una teleoperadora celestial de nom Cristi -no de Cristina, sinó de Corpus- i quan de sobte ens trobem davant la imatge d'un os bru lluïnt un conjunt de llenceria femenina, i en Toni Mata explica que ho fa per cridar l'atenció d'un públic que sobrevalora els osos pandes, entenem que sí, que en efecte és pitjor del que sembla.

Advertising