Tres pallassos sense feina deambulen arrossegant les seves andròmines. Evoquen el món perdut de la carpa de circ fins que paren per descansar. Leandre Ribera, Enric Casso i Jordi Magdaleno han creat tres pallassos d'una profunda humanitat, d'una gran plasticitat, que juguen amb aigua i foc. Cal mirar-los a la cara. Observar la seva entranyable gestualitat.
Són pallassos silents, humils, tendres que sense fer escarafalls ens obren el somriure per a què els acompanyem. Fan els números de tota la vida, amb petites variacions, perquè són uns clàssics. Potser s'agrïiria una revisió més atrevida que anés un pas més enllà, però el conjunt desprèn poesia i mostra el talent dels tres intèrprets, darrera els quals hi ha, esclar, tres persones com nosaltres. Això ens volen dir en l'última escena. Una escena lògica en l’espectacle però innecessària. Ja ho sabem. Que no es trenqui la màgia.
