Aina Tur és una jove autora menorquina amb vocació i compromís per l’escriptura teatral i amb la voluntat de portar a l’escenari emocions, impulsos, imatges que brollen de dins seu i que, alhora, formen part de l’imaginari col·lectiu. I quin tema més comú a la humanitat que l’amor, que les relacions de parella? Dimecres ens parla, doncs, de l’amor i del desamor, però ho fa des d’una escriptura impressionista que prescindeix de qualsevol estructura convencional i que aboca sobre el paper, primer, i després sobre l’escenari, amb la intermediació de la directora i els intèrprets, unes pulsions, uns llamps, unes microhistòries al voltant del tema.
Aina Tur no busca l’espectador. Li envia la seva manera de sentir i veure el món i ho fa en un text que entenc que vol funcionar com una partitura de música contemporània. Vull dir que exigeix a l’espectador entregar-se al joc que ens proposa i que a la fi és un experiment textual propi d’un taller de dramatúrgia que, a més, la directora converteix en experiment formal.
A Dimecres assistim a un seguit d’instantànies sobre la relació d’un noi de 30 anys amb les dones de la seva vida. 21 escenes. A l’original no hi ha cap solució escènica per fer les transicions. La directora, Daniela de Vecchi, ha inventat una proposta teòricament aleatòria amb una mena de màquina de pinball que deixa caure boles de metall sobre els números que marquen les escenes. Un joc que no afecta el discurs de l’obra però que evita, afortunadament, el que seria una interminable successió de foscos. A Dimecres, el que es diu és només una part del que hi ha.
La directora proposa un joc actoral ben portat (Anna Berenguer, molt dúctil, i Xesco Pintó) i que estableix un codi escènic propi, com demana una obra sense acotacions i que sobre el paper planteja força dubtes sobre el seu interès i teatralitat. Tant se val que De Vecchi ens parli de poètica sistèmica (com notem l’aura de José Sanchis Sinisterra al darrere) perquè el que la directora ha d’aconseguir, i amb bona part ho aconsegueix, és ficar-nos a la seva dinàmica escènica, per bé que ens resulti estranya en un principi. Dimecres, com a tex, és un bon experiment però també un loop, un paisatge desordenat que a la fi no diu gran cosa. L’amor? Quin gran tema per parlar-ne.
