Don Juan Tenorio

Teatre, Clàssic
3 de 5 estrelles

Time Out diu

3 de 5 estrelles

Joan Pera li segueix les passes al seu admirat Joan Capri. Fa un any va muntar un espectacle amb els coneguts monòlegs del gran còmic català, posant-hi, esclar, la seva pròpia vena d’humor. I es que Joan Pera és i serà sempre damunt de l’escenari Joan Pera. Amb els seus recursos còmics, amb la seva manera de dir i de fer, que a la fi és el que va  a veure el seu públic. No ens enganyem, ni Louis de Funes ni Jerry Lewis agradaven a tothom i els seus personatges eren intransferibles, creacions sobre si mateixos.

A Pera li passa tres quart del mateix i recuperant aquella admiració per Capri ha anat a parar a la que va ser l’última obra de l’actor fa 37 anys, amb Mary Santpere, al Romea i sota la direcció de Ventura Pons. La nova producció de la Companyia del Teatre Condal,  com la presenta Pera, està basada en la representació d’aquell Tenorio, però adaptada a les circumstàncies (només són dos). Que és una mirada al passat, un homenatge, podríem dir, queda ben clar amb les gresoles que il·luminen el teló de boca vermell i la conxa de l’apuntador, així com  l’escenografia que evoca els telons pintats.

Òbviament, el que menys importa en aquest espectacle és el text de Zorrilla. Pera i Lloll Bertran són els dos únics resistents de la gran Companyia del Teatre Condal, que ha patit un ERO i malalties diverses, i que malgrat tot no renuncien a fer la funció amb l’ajuda de Velasco, amagat a la conxa. En el monòleg inicial de Pera es barregen, doncs, el que ha passat amb la companyia amb bromes sobre temes d’actualitat, des de la crisi als  desnonaments,  en un batibull que ell mateix ha escrit i que té prou gràcia per al seus seguidors.

La funció encadena  escenes bàsiques del Don Juan, que han de fer en castellà “no sigui que hi hagi un sol espectador que ens denunciï per fer-ho en català”, i monòlegs entre cadascuna d’elles a la recerca de l’humor, costi el que costi. Una amanida a la que hi cap des d’algun acudit dolent fins a escenes molt còmiques entre aquest parell d’intèrprets que a més s’ho passen d’allò mes be fent els beneits. Pera no pot renunciar a qui és i potser hi ha massa exageració en els seus jocs de iaio Don Juan, que un director hagués corregit. Però Pera dirigeix perquè vol fer el que vulgui. Lloll és la partenaire perfecta per una funció esbojarrada  que explota el ridícul des de les opcions més pallasses. Un Tenorio per riure a gust i amb un final, al nostre entendre, fluixet perquè li regateja al públic la gran rialla de tancament.

Publicat

Detalls

També t'agradarà