De: Federico García Lorca. Direcció: Joan Ollé. Amb: Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola.
'Doña Rosita la soltera' parla d’una jove de 20 anys que es promet amb el seu cosí que, ai las, marxa a l'Argentina amb la promesa de tornar per casar-se amb ella. El temps passa, Rosita ja no és tan jove però segueix esperant, com una Madame Butterfly, el seu enamorat. A la fi, amb 50 anys i traïda, li diran la 'solterona' i a més haurà de marxar de la casa, hipotecada per l’oncle com si la família fos parenta de Leónid Andréievitx Gàiev, de 'L’hort dels cirerers'.
La situació de la dona al nostre país ha canviat prou, afortunadament, per a què les dones de 30, 40, 50 i 60 anys puguin lligar per internet, o d'una altra manera, i en conseqüència el drama és avui per avui obsolet. El director, Joan Ollé, sembla que opina tres quarts del mateix i per això, pensem, dóna una lectura irònica, quasi burlesca, de la trama, tot ressaltant els aspectes més humorístics d’aquell món. Una mirada atrevida i moderna, gens andalusa, que el mateix Lorca, per qui el teatre havia d’innovar, aplaudiria, i que depara un espectacle a cavall entre el poètic i el divertit, molt ben fet i amb un tractament plàstic de l’escenografia (Sebastià Brosa), la il·luminació (Lyonel Spycher) i el so (Damien Bazin) de gran virtuositat.
La direcció d’actors és també excel·lent. Mercè Arànega, que fa el paper de la criada, se'n du el gat a l’aigua perquè quan ella està sobre l’escenari ni una protagonista se li resisteix. Arànega encapçala un repartiment en què cadascú broda el seu paper. Des de l’entranyable mestre que volia ser poeta d'Oriol Genís passant per la tieta de Carme Elias i fins, esclar, la Rosita de Nora Navas que tot i ser la protagonista no té molt a dir en la peça més enllà del monòleg a les acaballes. Potser perquè tampoc a la vida va dir gran cosa.
