Dòria

Com ficar-se en la pell de cinc nàufrags que naveguen a la deriva en un bot de 1956 i posar-hi acció? Aquesta és la pregunta que devia fer-se l'actor experimentat i dramaturg novell Ivan Campillo quan va decidir escriure Dòria. La directora, Teresa Devant, devia preguntar-se com moure cinc actors en un espai tan reduït, com fer que el tedi inherent a l'experiència d'uns personatges que no tenen res a fer sinó esperar, sigués suportable a l'espectador. I podem dir que tots dos naufraguen. Per una banda, el text és ple de llocs comuns, frases fetes, i els diàlegs i l'acció són del tot inversemblants. I, per l'altra, la directora fa una interpretació massa plana. No parlem d'uns nàufrags que semblen estar en un ball, nets i polits, sinó de la falta de recursos i un estatisme que l'espai reduït no disculpa (només basta haver vist algun dels Txékhov de Veronese). Els actors, no obstant, salven a mitges l'espectacle, amb entrega i una construcció dels personatges més que acceptable. –A. Gomila.