'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc' comença amb la història de l'Albert, un noi de 17 anys trobat mort als afores d'un poble sense nom. La veu és la del difunt, com si es veiés des de fora. Però qui parla és Pere Arquillué. Vestit sòbriament, amb un focus zenital que l'il·lumina, l'actor interpreta. Tot seguit, apareixen altres personatges, tots de la mateixa localitat, que parlaran de l'Albert i d'altres coses. I sempre serà el mateix actor, gairebé sense moure's de lloc, només amb l'expressió del cos, qui els donarà vida.
Josep Maria Miró podria haver pensat en la seva obra com un collage de monòlegs, amb diferents intèrprets que sortissin a escena a fer la seva part. Però pretenia fer un homenatge a l'ofici d'actor i va decidir que 'El cos més bonic...' havia de comptar amb una sola persona. El director, Xavier Albertí, va agafar la idea al vol i la va despullar encara més. Cert que Arquillué no es mou gairebé de la marca durant tota la funció, però el text és tan dinàmic, tan evocador, la feina de l'actor és tan sòbria i tan polièdrica, que si diem que no es mou estem cometent un error. Perquè i tant que es belluga.
El més lúcid pensarà que es troba en una obra immersiva
El públic es manté clavat, també, al seu lloc durant gairebé dues hores, però la hipnosi és tan forta i el somieig a on ens porta és tan intens, que el més lúcid pensarà que es troba en una obra immersiva. Només hi ha l'Arquillué, però els veiem tots, als personatges. Tant se val que sigui una vedette de rotonda o una vella rondinaire.
L'autor ha escrit una gran obra, potser la millor. Potser peca d'alguna cosa que no sabria dir a l'hora de tancar-la. Tanmateix, l'experiència és extraordinària.
