Un musical que a més requereix aptituds actorals, solvència en el cant i desimboltura en el ball. L'equip dirigit per Marc Vilavella no s'ha acovardit davant el reguitzell de dificultats i ofereix un espectacle d'una contagiosa energia. Ímpetu i ràbia juvenil, com és d'esperar en una història de ruptura generacional, d'ocàs d'un món i el naixement d'un altre, la fi del segle XIX, i les coaccions a la llibertat, i l'arribada de les revolucions del XX. Pares espirituals dels futurs rebels sense causa.
El muntatge no és perfecte, però en conjunt és una proposta amb més virtuts que errors, sobretot quan es crea un adrenalínica comunió col·lectiva en temes com 'The bitch of living'
–gairebé punk californià de la discoteca de Green Day- o 'Totally fucked', amb coreografies que escapen del repertori més trillat.
Destacar el grup és l'habitual quan flaquegen les individualitats. No és el cas. La cosa és tan seriosa que quan Elisabet Molet, Marc Flynn, Eloi Gómez o Laura Daza –intensa a 'The song of purple summer'– reclamen el seu protagonisme es mereixen el mateix aplaudiment que aquest elenc lliurat a una causa romàntica.