“Al meu marit i als nostres fills els dedico aquesta obra acabada per compensar-los de l’atenció que degut a ella els he robat”. Una dedicatòria curta darrere de la qual s’amaga una realitat que va donar com a fruit el diccionari “de uso del español” de Maria Moliner. Una dona nascuda a l’Aragó a principis del segle XX i dotada d’una voluntat prou fèrria per culminar un projecte aleshores monumental, i per a molts esbojarrat, amb l’únic objectiu de dotar-nos d’una eina per guiar aquells que fan ús de l’idioma espanyol desmarcant-se amb metodologia i organització de l’encarcarada Reial Acadèmia.
No hi ha dubte que Manuel Calzada Pérez va regirar papers sobre Moliner i poc a poc es va deixar posseir per l’esperit d’aquesta heroïna silenciosa de la llengua. I d’aquí va sortir 'El diccionario', la seva primera obra i un homenatge més que merescut que en les mans de Vicky Peña es transforma en un esdeveniment teatral.
Quina habilitat té l’actriu per camuflar-se darrere dels personatges! Qui diria que és la mateixa de 'Follies' (2012), d’'Un tranvia llamado deseo' (2010) o d’aquella inoblidable 'La reina de la bellesa de Leenane' (1998). Pura saviesa. Una composició detallista del personatge i una capacitat de commoure’ns il·limitada. No és tracta d’un gran paper, perquè la vida de Moliner no és una vida de grans cops dramàtics (cosir mitjons i pensar paraules), ni el seu caràcter gaire extravertit i molt menys vanitós. Ben al contrari, tal com l’ha pensat l’autor és una iaia, una dona de casa seva que estima el marit (Lander Iglesias) i els fills, entre els qui hi ha, bromeja, el diccionari.
Assegura l’autor que la seva vida va ser dura. Perquè poques dones podien ser llicenciades en Filosofia en aquells temps, perquè va patir la purga franquista i perquè la seva tasca no va tenir reconeixement immediat. Queda clar a la seva conversa inicial amb el metge (Helio Pedregal) a qui ha anat, preocupada per certs oblits de paraules i per a qui tot plegat es tracta d’una una bogeria fruit de l’esclerosi.
Ben dirigits els intèrprets per José Carlos Plaza, penso que l’autor podia posar una mica més d’èmfasis en els moments feliços. O bé que l’il·luminador hagués suplert aquesta manca sortint-se una mica de la grogor que dòna el corrent de 125 watts. Gràcies a Maria Moliner i a Vicky Peña. De tot cor. –Santi Fondevila.
