El Dorado era una quimera que perseguien, sense trobar-la, el conqueridors espanyols d’Amèrica, i és també el títol del 17è Circ d’Hivern de l’Ateneu de Nou Barris. La referència a Lope de Aguirre i companyia ve a tomb perquè el director de la proposta, Emiliano Sánchez Alessi, sembla haver-se perdut una mica en la recerca d’un espectacle més deutor del món del teatre que no pas del circ. Sánchez Alessi ha imaginat un motel al mig del no-res al més pur estil nord-americà que ens recorda molt la idea que va fer servir Mar Gómez en un dels seus darrers espectacles. Esclar que si en aquell 'Aquí amanece de noche' sortien vampirs, en aquest els cinc habitants del motel es veuen sorpresos per l’arribada d’un astronauta. El director ha creat una dramatúrgia on predomina el moviment, i el joc dels personatges entre ells i el nouvingut. Però el cert és que hi manca un bona definició d’aquests personatges –i no em refereixo a trets psicològics–, i una mica més de complicitat en les seves relacions i sobretot amb l’impacte del nouvingut.
En una escenografia realista més aviat desaprofitada, ens trobem algun numero de circ dels que cal destacar, com el del perxista argentí Jeremias Faganel, per la destresa amb què domina l’aparell. Potser tot plegat ve d’un problema de ritme, de convenciment dels intèrprets amb el que fan. Si és així, la companyia no trobarà El Dorado, però l’aventura lluïrà més. –S.F.
