A partir de 'Llàgrimes de sal' de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo. Adaptació: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Górriz. Amb: Xicu Masó.
Podria parlar de l''acting' extraordinari i gairebé nul de Xicu Masó, de l'eficàcia de la minsa posada en escena de Miquel Górriz, que en teatre sovint menys és més, de la mil·limètrica dramatúrgia d'Anna Maria Ricart, de la nuesa de tot plegat, però aquí, respecte a 'El metge de Lampedusa', no seria res més que retòrica, ja que seria impossible donar cabuda a l'emoció, a com Masó fa d'ell mateix per ser un altre (el metge Pietro Bartolo), per esdevenir un simple missatger que ens explica la vida senzilla d'un home (no un heroi) que fa la seva feina a primera línia i que intenta rescatar de l'oblit totes les persones que han passat per les seves mans des que Lampedusa és el destí final d'homes i dones que fugen de la misèria, la guerra i la destrucció.
He pensat en Wilfred Owen, poeta anglès que va morir durant la Primera Guerra Mundial, en Primo Levi, que va escriure sobre l'horror nazi des del camp de concentració, en Nadejda Mandelstam, que va descriure el terror de Stalin, i en tants d'altres. Perquè el testimoni de Bartolo és el d'un home que viu una guerra i ens explica com és. Masó es passeja per la seva vida mentre, a petites dosis, ens introdueix les històries de Sara, Jerusalem, homes, dones i nens a qui ha curat, ha salvat, ha vist morir. No fa escarafalls, ni accentua el drama. No li cal. El que explica és tan bèstia que no podem fer altra cosa que sortir del teatre i dir-li a la gent que no es perdin 'El metge de Lampedusa' perquè aquesta obra l'ha de veure tothom.
