A partir de la narració d'Antoine de Saint-Exupéry. Versió i direcció: Roberto Ciulli. Amb: José Luis Gómez i Inma Nieto.
'El petit príncep' és un dels contes més coneguts d'Antoine de Saint-Exupéry pel bo i pel dolent. El bo és que ha venut milions d’exemplars i el dolent que ha amagat la resta de la seva obra. Un relat curt construït amb metàfores en principi adreçat al públic infantil però darrere del qual hi ha reflexions filosòfiques sobre la vida de l'home i les seves relacions amb els altres. 'El petit príncep' té molt de màgic. Una màgia que està en el llibre i sense ella la narració esdevé fins i tot confusa i perd l’alè poètic.
Roberto Ciulli va fer una versió en la qual substituïa al nen de cabells rossos per una home gran en el seu últim viatge. I vet aquí que els ensenyaments del peti príncep es converteixen en frustracions de l’home ja viscut que deambula en un no espai, a la manera del teatre de l'absurd. De fet, el petit príncep de Jose Luis Gómez remet de manera clara als pallassos de Samuel Beckett tant pel que fa a la presència escènica com a la manera de dir.
Gómez, esclar, broda el seu personatge. El domini del cos, la profunditat de la seva mirada i els canvis de registre emotiu queden clars i els jocs de clown inventats pel director tenyeixen d’humor la posada en escena. Però no passa el mateix amb la seva companya d’escenari. Imma Nieto, que assumeix el repte d’interpretar la resta dels personatges, des de l’aviador, 'alter ego' de l'autor, a la guineu, no es mou de lloc. Com els pantalons de ratlles vermelles i blanques que porta, la seva interpretació és monòtona, repeteix una i altra vegada les maneres dels pallassos. No canvia.
El conjunt, doncs, esdevé una sèrie d’imatges i jocs teatrals bells i simpàtics però epidèrmics, banals, sense màgia. A la fi, l’espectacle navega sense rumb i fins i tot l'hora i deu minuts que dura es fa llarga.
