La conversa del final del segon acte entre la Kay i l'Alan d''El temps i els Conway' és, sens dubte, una de les fites de la història del teatre, comparable al 'Ser o no ser' de Shakespeare. Ella està decebuda perquè ho han perdut tot i enyora la joia de fa vint anys. “Hi ha un gran diable a l'univers i l'anomenem temps”, assegura. L'Alan, que fins aleshores ha semblat el babau de la família, mira de calmar-la: li recita un poema de William Blake i després li diu que “el temps és només com un somni”. A la producció que ha estrenat el TNC, Àngel Llàcer no falla, aquí. I molt menys Biel Duran i Bàrbara Roig, esplèndids, tots dos.
Priestley juga tota l'estona amb la percepció de l'espectador
Però la peça de J.B. Priestley és d'alt risc, perquè res no és el que sembla. I el director pot tenir la temptació de decantar-la cap a una mena de vodevil familiar, rere l'estela del primer acte, on tot és gatzara. L'obra comença el 1919, el dia de l'aniversari de la Kay i del retorn d'en Robin (Carles Roig). Hi són tots els Conway, mare i sis fills. I s'ho passen pipa gràcies a la creativitat de la Hazel (Júlia Bonjoch) i l'energia vital de la Carol (Roser Vilajosana). Al final del primer acte, la Kay s'adorm i saltem vint anys, i tot ha canviat.
Priestley juga tota l'estona amb la percepció de l'espectador. L'escenografia de Marc Salicrú, extraordinària, ens ajuda a situar-nos, a percebre el drama. Llàcer, però, no ha sabut canalitzar les energies. En massa ocasions, els intèrprets estan fora de si, o massa amunt o massa avall. Molts escarafalls, molts xiscles, molts brams. Ni la mare (Màrcia Cisteró), ni tan sols la Madge (Mar Ulldemolins), aguanten el tipus tota la funció.
