Autor: Colm Tóibín. Traducció: Enrique Juncosa. Versió i adaptació: Agustí Villaronga. Direcció: Agustí Villaronga. Amb: Blanca Portillo.
Blanca Portillo és una fera del teatre. Un temporal ben temperat que envolta l’espectador, l’ull de l’huracà que el xucla i el fa volar. Una pantera que commou amb la mirada. Una actriu amb una meravellosa dicció. Blanca Portillo és la mare de Jesucrist i la protagonista de la relectura que Colm Tóibín fa de les hermenèutiques sagrades escriptures a través del testimoni de qui en aquell moment no era més que una humil camperola. La mare d’un jove que després d’una infància normal va marxar de casa cap a la gran ciutat (aleshores Jerusalem). D’un home que s’envolta d’un grup d'inadaptats i que posseït pel lideratge fins i tot la rebutja. Un revolucionari que vol canviar el món, que ho vol canviar tot i a qui l’autoritat romana persegueix. Un boig que assegura que és el messies, el fill de Déu.
A la fi Maria es mostra com una dona senzilla que explica el que va veure i com ho va viure fins a confessar la seva por convertida en culpa cristiana. El text no aporta grans novetats a la lectura iconoclasta dels fets bíblics i és ben segur que adquireix el millor relleu teatral en els moments on Maria despulla els seus sentiments i mostra la seva humanitat.
És fantàstic com l’actriu dóna credibilitat a aquesta dona, i és una llàstima que el debutant Agustí Villaronga li hagi marcat tantes accions innecessàries per il·lustrar la quotidianitat, sobretot els primers 30 minuts de funció. Villaronga firma una posada en escena visualment atractiva, amb una evocadora i també intrigant escenografia de Frederic Amat, però un xic artificiosa per l’ús de la il·luminació i els efectes sonors que distreuen l’atenció, trenquen la màgia de la funció.
