Un èxit del teatre francès aixecat sobre l'adaptació teatral d'una novel·la de l'escriptora sueca Katarina Mazetti que explica les relacions amoroses entre una bibliotecària de 37 anys que ha perdut el marit i un pagès que vetlla la seva mare i a la que, evidentment, vol substituir. L'originalitat de la novel·la i de l'obra de teatre, rau en la confrontació dels dos perfils primaris dels protagonistes a partir de les seves urgències sexuals que a la fi sembla ser l'únic que els pot unir. Es troben al cementiri, es miren i es somriuen, i ja està.
L'adaptació teatral no amaga l'origen literari de la peça i d'aquí que ens expliqui aquesta història d'amor impossible en forma de relat adreçat al públic, trufat d'alguns diàlegs i vestit amb un humor gruixut de gags verbals al llarg d'una hora i quart de funció. Entre Laura (Maribel Verdú) i Pablo (Antonio Molero) l'únic que funciona, dèiem, és la luxúria. Ella, una femella necessitada i ell un semental del nivell dels animals que cria.
La broma fàcil s'imposa. Josep Maria Pou, sobre una funcional escenografia, dirigeix l'obra remarcant el vessant més elemental dels personatges, de la que a la fi ha d'eixir l'humor i la tendresa romàntica. Feina d'ofici de tots plegats i dos intèrprets que es troben còmodes. Si alguna cosa defineix bé l'espectacle és el cartell promocional. És el que hi ha. I ben segur que agradarà. –Santi Fondevila.
