Els baixos fons

Les estacions-fantasma del metro de Barcelona s'han multiplicat arran de la crisi. Carme Portaceli ha escollit l'estètica d'una de les antigues com a últim refugi dels pàries socials per apropar el drama social d'Els baixos fons de Gorki a una situació molt propera a l'experiència del públic. Un espai de Paco Azorín que esborra l'arquitectura de la Sala Petita del TNC amb un exercici escenogràfic d'immersió en una realitat que aparenta ser mimètica. Aquest primer impacte és el més memorable d'aquesta producció. Després entren les signatures literàries convidades, la forçada dramatúrgia d'Albert Tola i Portaceli, i unes interpretacions desajustades (per sobre o per sota del necessari), per desfer la il·lusió creada per Azorín. A més de descobrir d'on va treure Brecht el seu discurs sobre l'inassumible luxe de posseir consciència, el muntatge suma minuts sense causar cap impressió en l'espectador. No hi ha la mínima tensió en un entorn presumptament carregat de violència i nihilisme alcoholitzat. La companyia sembla confortablement abrigada en el vestuari dissenyat per a una desfilada d'alta costura grunge, aliena a la fortor moral del text. No ajuda la transformació del vell Luka en la jove Sveta, seràfica presència que només reprodueix la contraproduent bondat de Santa Joana dels Escorxadors, i molt menys el descontrol interpretatiu, especialment preocupant en la imparable tendència de David Bagés a caricaturitzar els personatges. –Juan Carlos Olivares.