Els nominats dels Butaca 2013

Lluís Pasqual ha convertit la caixa màgica del Lliure de Montjuïc en una hilarant ínsula Baratària de les variants dialectals del català. Un genial artifici barroc per la seva capacitat de sorpresa mecànica. Una bombolla de fascinació que només es trenca quan l’ovació final expulsa el públic a la severa nit de la realitat. Per què no pot durar cinc minuts més? Ser feliç una estona més en aquesta bufada de temps que vola en una excel·lent comèdia. 'Els feréstecs' (I rusteghi) no és el primer text de Carlo Goldoni que dirigeix ​​Lluís Pasqual. Es nota el pòsit deixat per 'Un dels últims vespres de carnaval', però en aquesta guerra de sexes entre el conservadorisme obtús dels homes i la liberalitat humanista de les dones –entre misantrops i filantropes–, el director ha decidit oblidar el pare i imaginar una nova tradició que lligui el teatre popular català amb la Commedia dell’Arte italiana –Juan Carlos Olivares

Una bona comèdia és ritme, diàlegs brillants i un factor X que desencadena el caos. Tot això es troba a 'El nom' de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. Jordi Galceran i Joel Joan s’han unit per versionar i dirigir l’eficaç versió estrenada al Teatre Goya Codorniu. L’obra no revoluciona el gènere però és més honesta que els textos de Yasmina Reza. Com a 'Un déu salvatge', els nens –per ser específics, els fills–serveixen d’excusa per entrar en una espiral de sinceritat (de pensament, paraula i acció) d’imprevisibles conseqüències. Una broma condueix a un malentès que porta a una confessió que provoca la caiguda de les muralles de Jericó: el civilitzat pacte de mentides que permet que es mantinguin sense grans danys les relacions de parella, família o amistat. En pocs minuts tota aquesta hipòcrita estructura cau, acompanyada per l’estrèpit de les rialles. –Juan Carlos Olivares

"Per què ningú no va dir res? Com pot ser que de sobte tots els alemanys fossin nazis i no hi hagués ni una veu que denuncies el que passava?”, pregunta, crec, Steve, un dels alumnes de l'institut a la classe d'Història de Ron Jones després d’unes projeccions sobre el conflicte i els camps d’extermini. L’onada és un text basat en un experiment real que va fer un professor de Palo Alto (Califòrnia) amb els seus alumnes el 1967 i que ha estat portat al cinema en dues ocasions, la primera més fidel als fets reals i la segona en versió més lliure, però potser més contundent. L’obra que ens arriba ara al Lliure és un text original basat en els fets i que ha comptat amb la col·laboració d’alguns dels protagonistes. Un text diàfan, clar i directe d'Ignacio Garcia May. –Santi Fondevila

"Barcelona". Paraula talismà. Lluïsa Cunillé la incloïa en el títol del seu millor text (Mapa d'ombres) i Pere Riera li concedeix tot el protagonisme en la seva obra més ambiciosa en la forma i en el fons. L'ambició de fundar un mite col·lectiu nacional a partir dels bombardejos que va patir la capital entre el 16 i el 18 de març de 1938. Dramàtic assaig general de la guerra bruta contra la població civil. Tragèdia arraconada en la memòria històrica del país. Per situar-la ara en el cor del debat emocional en té prou amb un excel·lent text –amb ressons de les fortaleses interiors de Mercè Rodoreda– i una frase-epíleg de Winston Churchill, el mateix que honora la fermesa d'ànim dels barcelonins per animar els londinencs i després envia l'air force com genet de l'apocalipsi sobre la població alemanya en l'agonia de la II Guerra Mundial. –Juan Carlos Olivares

Amb 8 ½ de Federico Fellini va conjurar tots els seus fantasmes per enfrontar-se a una crisi personal i, de passada, revolucionar el llenguatge cinematogràfic. Un memorable exercici d'alliberament. ¿Fa el mateix Oriol Broggi a 28 i mig? ¿Fins a quin punt està el director al centre del seu màgic espectacle? En realitat no importa. Resoldre el misteri no és imprescindible per deixar-se portar per l'alquímia teatral que s'origina entre les historiades parets de la Biblioteca de Catalunya. Però posats a divertir-se, juguem una mica: el títol guarda, encriptat, el possible grau d'implicació entre aquest muntatge i un director nascut el 1971. –Juan Carlos Olivares

A l’estrena de 'La Bête' s'ajuntaven almenys tres motius d’ interès i d’emoció. Perquè Sergi Belbel firma la seva última direcció al front del TNC, perquè, com se sap, una malaltia de qui havia de ser la protagonista, Anna Lizaran (que et recuperis aviat), va imposar un canvi en el repartiment, i perquè la tesi de l’obra del nord-americà David Hirson escrita en vers, ens diuen, és l’enfrontament entre teatre culte i teatre popular. En aquestes circumstàncies, és lògic que el primer que hem de valorar és la proesa de Jordi Bosch d’assumir el paper de Valere en tres setmanes. Una proesa que queda, si calia, encara més palesa, en el primer acte, pràcticament copat per un monòleg de mitja hora del personatge, no sols complicat per l’extensió, per l’escriptura en alexandrins (brillant la traducció de Joan Sellent),  sinó per les accions amb les que ha d’omplir les paraules. –Santi Fondevila