Els nostres tigres beuen llet

Teatre
2 de 5 estrelles

Time Out diu

2 de 5 estrelles

Primer, una obvietat per ser justos amb 'Els nostres tigres beuen llet' d’Albert Espinosa: el teatre és il·lusió. Els primers minuts d’aquest ambiciós muntatge semblen voler fer callar les veus de la minoritària facció crítica que mai no ha mostrat empatia pel sentimentalisme bàsic del polifacètic i multimediàtic autor. Els que creuen que és el guionista putatiu d’una versió infinita de 'Cinema Paradiso'. La il·lusió momentània de confiar que ha madurat com a dramaturg. Els minuts dedicats a l’energia física d’un partit de futbol, ​​a mostrar un salt de vint anys amb una senzilla cursa de relleus o la tendra intimitat sota un focus d’un ball entre una filla i un pare que ja ha perdut el contacte amb la realitat. Escenes promesa.

Falsa il·lusió. Espinosa no ha abdicat del seu col·leccionisme d’aforismes, és un recol·lector de frases per a la posteritat. Continua amb la seva propensió a vorejar el ridícul amb els seus esforços per desbancar els guionistes habituals de Douglas Sirk. Prefereix l’efecte melodramàtic a deixar que es relacionin d’una manera complexa i lliure els personatges que col·loca en escena. A 'Els nostres tigres beuen llet' arriba a l’extrem de crear-ne catorze –cinc d’ells doblats en dues edats diferents– i tenir-ne un de sol amb identitat suficient per despertar l’interès del públic: el pare, cineasta retirat, abandonat per la seva prole masculina i ficat en la presó mental d’un alzheimer que l’ha portat a creure que viu en l’etern rodatge d’una pel·lícula inacabada. Només necessita una escena final per posar fi a un guió obert fa vint anys. Únic paper ben construït que Andreu Benito omple amb una poderosa barreja d’autoritat marcida i tendre deliri.

Els altres intèrprets estan abandonats per una direcció d’actors absent, per personatges que no passen d’esbós (afectats tots per una narcolèpsia hereditària) i per unes frases impossibles. Perduts –excepte quan s’imposa el pur desgast físic– en un impactant espai que reprodueix un camp de futbolet. Per Espinosa no hi ha límits en la seva obsessió per fer de les seves obres un bagul dels records del seu propi país de Mai Més. Aquí ha rescatat un 'Tots eren els meus fills' com si l’hagués signat Tennessee Williams; l’ha barrejat amb tocs de musical de Dennis Potter, però digerit per Jacques Demy, i ha afegit música balcànica i blues primitiu. Un empatx. –Juan Carlos Olivares.

Detalls

També t'agradarà