[image]
[title]Guy Cassiers és, per sort de tots, un fix de Temporada Alta. Un director flamenc que no té por ni dels grans textos ni dels grans reptes. Ha adaptat al teatre 'Orlando', de Virginia Woolf, per exemple, i l'any passat ens va deixar bocabadats amb 'Les benignes' de Jonathan Littell. Ara ha agafat la versió que la premi Nobel austríaca Elfriede Jelinek ha fet de 'Les suplicants' d'Èsquil per transformar-la en 'El cas de la frontera'. Té al seu servei quinze ballarins i sis actors. El podrem veure aquest dissabte al Teatre Municipal de Girona.
Com has treballat el text de Jelinek?
Encara que ella ha escrit molt teatre, l'obra de Jelinek no està escrita per al teatre, però hi ha moltes referències a la tragèdia grega, a 'Les suplicants', d'Èsquil, un dels primers textos de la història del teatre, el qual, precisament, està dedicat als refugiats.
Hi ha paral·lelismes entre l'època d'Èsquil (segle V aC) i la nostra?
No han canviat gaire les coses... Jelinek fa servir les formes gregues per repensar-ho tot i veure com Europa no ha trobat, encara avui, una manera de reaccionar davant del tema dels refugiats, com tractar-los...
I tot això, com ho tradueixes en escena?
L'obra té tres parts. A la primera veurem els ulls dels europeus, que es miren el drama de lluny, com si fossin déus. A la segona, hi ha la confrontació, entre la gent que arriba i els que ja hi són. I, finalment, tenim la solitud, l'isolament, del refugiat, que està sol en un món nou. Els actors fan servir la veu de Jelinek i després hi ha els aspectes visuals... És increïble com Europa calla davant de tot el que està passat. Passa el mateix amb Catalunya. És increïble comprovar com tenim avui dia tantes eines per comunicar-nos i com parlem cada cop menys. La qualitat del diàleg ha desaparegut.
Per què es produeix aquest silenci?
Perquè la unitat d'Europa només té base econòmica. Quan es va pensar, no es van tenir en compte ni els aspectes culturals ni els ètics. La voluntat de construir la nostra identitat junts s'ha perdut. Només trobem punts de vista extrems que no s'escolten. A Bèlgica mateix fa anys que patim aquesta crisi d'identitat.
Quin és el paper dels artistes en tot això?
Europa hauria de confiar molt més en els artistes. Per exemple, jo sóc flamenc i fa molts anys que vinc a Temporada Alta, cosa que ha fet que hagi pogut dialogar molt amb el públic de Girona. Els artistes estan construint Europa sense perdre la seva identitat. A Brussel·les, però, no els importem.
Ets pessimista?
No sóc gaire fatalista, però hem d'aconseguir fer coses junts, ens hem d'escoltar més.
