Espiadimonis

Desvetllar si hi ha algun codi concret i precís en el moviment aleatori del espiadimonis com a manera d'identificar el desenvolupament del les cèl·lules cancerígenes és el que ha portat a l'hongaresa Ela fins a Barcelona per treballar amb l'emèrit professor Jové.  La primera escena de la nova obra de Ramon Gomis sembla introduir-nos en un text de caire científic, i fins i tot filosòfic. Però no és així, ben aviat, ja que la segona escena, amb l'Ela i la seva amant Veronika, marca un altre territori teatral, el de les relacions afectives i sexuals en un quadrilàter que es completa amb la secretària i examant de tota la vida del professor, Àngels, i l'única relació amb el vol de l'insecte del títol sembla ser l'instint eròtic dels protagonistes.

Espiadimonis és una obra menor, nímia gairebé, que no explica gran cosa i que el director d'escena, Iban Beltran, s'ha limitat a posar sobre l'escenari amb una correcció avorrida. No sabem si un treball més agosarat sobre els personatges podia fer reeixir una mica més la proposta, però la que ens arriba no té l'interès ni la qualitat que li són exigibles a les produccions del Teatre Lliure. Les tres actrius (Muntsa Alcañiz, Elena Fortuny, Alba Muñoz)  i l'actor, Joan Anguera, ens traspassen el text amb una melangia i tristor  exasperant, possiblement  perquè tampoc no tenen gaire carn a on agafar-se. Sorprèn el retorn de l'autor d'aquella estimable vetllada de Capvespre al jardí amb una proposta tan simple i esmorteïda. –Santi Fondevila.