L'apocalipsi està de moda. I la distopia. En l'últim any, hem pogut llegir, per exemple, 'L'edat dels vius' de Mar Bosch o 'Diatomea' de Núria Perpinyà. Lara Díez Quintanilla va estrenar l'any passat a la Beckett 'Eufòria', una peça irregular sobre la fi dels temps protagonitzada per sis personatges que comencen la peça confabulant-se per assolir l'èxit absolut, la posició més alta del podi. I a fe que aconseguiran. Massa tard, però.
L'obra ha tornat al mateix teatre. I, sincerament, esperava que alguna cosa hagués canviat d'aquell muntatge que convencia visualment, però que, en general, tenia poques coses a dir. Si no fos per un final líric, quan tot està perdut, que no dubtaríem a posar 'Eufòria' entre les peces per oblidar. Però aquí hi ha alguna cosa, una espurna de genialitat d'una autora que ens va deixar bocabadats amb la sartriana 'La nostra parcel·la' (Teatre Lliure, 2020) i que en aquesta obra va decidir deixar que la part visual de la funció parlés més i millor que els seus intèrprets.
Però aquí hi ha alguna cosa, una espurna de genialitat d'una autora que ens va deixar bocabadats amb la sartriana 'La nostra parcel·la'
'Eufòria' comença amb un pare que li diu a una filla que ella sola canviarà el món. Una promesa. I una sentència de mort. Els personatges de l'obra volen creure's predestinats a fer grans coses, frases de conte de fades. La realitat, tanmateix, és una altra. La qüestió és que, fins que no arribem a l'últim quart de funció, ningú no pronuncia cap frase transcendent. Ni l'amor etern no dura.
Díez Quintanilla és una gran autora i directora. Acomiadar la vida sense covid amb 'La nostra parcel·la' va ser una premonició. 'Eufòria' no és una passa més.
