La Cati, la Laura, la Júlia i l'Anna volen ser el primer grup de dones que escala el Fitzroy (serralada dels Andes) per la via més perillosa. Els falta poc per arribar al cim, però han de pujar la part més difícil, una paret vertical, i estan esperant que les condicions meteorològiques siguin les òptimes. Juguen a construir una frase, que sempre acaba en una sentència 'picant'. Parlen de les respectives feines, de la vida, fins que la Júlia té un brot i han de replantejar-se l'ascensió.
'Fitzroy' és una comèdia, sí, que fa riure molt el públic, també, amb unes actrius que estan esplèndides (Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul, Natalia Sánchez), esclar, amb una direcció d'escena a càrrec de Sergi Belbel sense malabarismes i destra, sí. La gent que omple el teatre s'ho passa pipa i, fins i tot, molt bé. Però quan has vist unes quantes obres de Jordi Galceran i, sobretot, quan fa una dècada que no n'estrena cap, penses que hauries volgut una altra cosa.
Jocs de paraules
I dic una altra cosa perquè ja hem vist una obra del dramaturg on els jocs de paraules són els protagonistes involuntaris ('Paraules encadenades'), ja hem vist conflictes en un grup de persones que volen aconseguir una cosa de totes totes, bé sigui una feina ('El mètode Grönholm'), bé sigui pujar un cim, ja hem conegut històries de banyes ('Cancun')... La principal diferència entre 'Fitzroy' i la resta és que al muntatge que tenim al Borràs el càsting el formen només dones, encara que, ehem, hem de remarcar que la trama principal té a veure amb un home.
Una mica de risc
Galceran és un gran comediògraf, un gran autor que ha fet saltar el teatre català a llocs insospitats. Són infinites les versions de les seves obres que s'han estrenat arreu del món. I no tinc cap dubte que 'Fitzroy', així com entusiasma el públic de Barcelona, agradarà a tot arreu, de Buenos Aires a Istanbul. Tanmateix, hauria estat d'agrair una mica més de risc, que, com els seus personatges, hagués decidit pujar una paret vertical tot i el perill que comporta.
