Teatre i dansa

Fins avui continua molta confusió al voltant de la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Dubtes per explicar, detalls absurds, contradiccions en la declaració dels testimonis, llacunes diverses. No són segurs hora, lloc ni darrera frase. La família es manté intransigent en la seva versió d’una mort tranquil·la, de matí, sense testimonis, sense aparat, sense frase, i en canvi els seus amics parlen d’una mort esdevinguda quasi vint hores després de la que indica la família, en l’agonia de la nit, quan la lluna es va desfer damunt la mar i s’esdevingueren fets misteriosos al passeig del moll de Bahia.

'El Jovencito Frankenstein' arriba a Barcelona després d'estrenar-se amb èxit a Broadway, al West End i Madrid dirigida per Esteve Ferrer, amb un humor renovat i una espectacular posada en escena. Amb llibret del reconegut cineasta i comediant Mel Brooks en col·laboració amb Thomas Meehan, aquesta terrorífica comèdia musical està basada en la delirant pel·lícula homònima que Brooks va dirigir el 1974 i compta amb la colaboraciónón musical especial de la directora i coreògrafa, Susan Stroman.

El reclam comercial de Messi serveix per erigir un espectacle nou del Cirque du Soleil ple d’energia amb un dispositiu escènic que vol reproduir (molt aconseguit) l’ambient dels recintes esportius (més de bàsquet que de futbol) i un seguit de bons números embolicats amb petites accions o elements d’atrezzo que remeten a les coses del futbol des de l’àrbitre (un pallasso eficaç però amb poca gràcia), a l’espontani, un lesionat, els vestuaris i algun gol, esclar...

Que ningú no esperi un 'Canprosa II' en la versió de Jordi Prat i Coll de 'La rambla de les floristes' de Josep Maria de Sagarra. Encara que segueixin sent molt reconeixibles els elements que distingeixen el seu univers escènic, en aquesta nova producció per al TNC es percep una menor voluntat de genialitat iconoclasta. La mirada del director sobre aquest sainet en vers -que refina el costumisme d'Emili Vilanova- és polida, embellidora, amable fins i tot en la seva encertada relació amb fets luctuosos més recents.

El nom de Santiago Maldonado potser els sona, perquè, al 2017, la seva desaparició durant una operació policial contra els maputxes va aixecar certa indignació internacional. Però segur, com diuen Txalo Toloza i Laida Azkona, que no han sentit a parlar mai ni de Rafael Nahuel ni de Micaela Johana Colhuan, dos maputxes assassinats per la gendarmeria argentina, pocs mesos després de l'esclat del cas Maldonado. Noms que són la punta de l'iceberg de 'Tierras del sud', una gran peça de teatre documental del duet Azkona&Toloza que ens demostra l'efecte depravador del capitalisme a través d'un exemple concret: com la implantació de la família Benetton a l'Argentina ho ha arrasat tot. Però res no és tan senzill com sembla. Perquè per arribar als morts, abans has d'explicar el conflicte i en aquest cas has de recular un segle i mig, des que la jove República Argentina va decidir exterminar els pobles originaris fins a l'actualitat. Sense oblidar que estàs fent teatre. Azkona&Toloza aixequen un artefacte escènic impecable a través del vídeo, el llum, la paraula i una instal·lació que van construint durant els 90 minuts de funció que acabarà tenint forma de mapa. Ens ho expliquen tot amb pels i senyals: recullen testimonis, visiten els llocs dels fets i diuen la seva. Per arribar a la conclusió que els rics poden fer el que vulguin, que tot els anirà sempre a favor. Mentre que als pobres, en canvi, no els queda més remei que la lluita i la resistència.

"Aleshores, Elena i Max han trencat de veritat?" Elena (Martín) i Max (Grosse Majench) són/eren parella i formen part del Col·lectiu VVAA. En aquest dubte compartit per dos espectadors a la sortida del teatre es troba la fortalesa i la debilitat de 'This is real love', el seu últim projecte. Aquesta estimulant proposta (festa trapeton, ritual new-age, performance, coreografia participativa i Ted Talks) peca de certa característica generacional: no acabar de clavar dents i urpes en els importants temes que toca i denuncia. En aquest cas, la instrumentalització per part del capitalisme de la necessitat de ser estimat, apreciat i reconegut. Amor és poder. El discurs és molt potent i crític, però es dilueix en part en el gran aparell d'accions concentrades en el lacti espai 'sixty' que els serveix d'escenari multifuncional. Una oferta reflexiva tan aclaparadora per la seva energia guerrillera –amb el desvergonyiment mestís d'un videoclip de Rosalía– com frenada per la seva militància pop i la seva tendència al 'colegueo'. I malgrat les seves imperfeccions, no hi ha res tan alliberador com passar per una experiència teatral passada pel seu filtre. Com a mínim cal aplaudir l'inconformisme, la  capacitat de reinventar-se i la gosadia d'allunyar-se sempre del que s'esperava. Autoria, direcció i repartiment: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata (Col·lectiu VVAA).