Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
Últimes crítiques
Grec 2019: Un dia qualsevol
Tot i que el programa de mà digui que 'Un dia qualsevol' és un espectacle d'Oriol Tarrasón i Les Antonietes, aquesta comèdia agredolça sobre la tercera edat no encaixaria exactament en la trajectòria artística de la companyia. S'entén millor com una obra d'encàrrec aïllada per l'evident desig d'oferir al públic una producció de teatre comercial de qualitat. Un univers poc transitat per Tarrasón i el seu grup.
Grec 2019: Les Feres de Shakespeare
Un projecte amb l’ambició de 'L’amansiment de la fúria' posa a prova tot el bo i no tan bo d’una companyia com Els Pirates, acostumats a posar-se a prova en produccions més modestes. Aquest salt no aconseguit del tot almenys referma una cosa que ja se sabia: són excel·lents intèrprets –aquí amb la col·laboració especial de Lloll Bertran–, sempre lliurats a la causa. Només cal seguir amb admiració l’exercici de fregolisme de Jordi Vidal. El nivell interpretatiu que exigeix una posada en escena que sembla més un Goldoni que un Shakespeare. Comèdia de l’art, amb gran pes del gag físic.
El pequeño poni
La crueltat dels nens a les escoles que deriva en l’anomenat 'bullying' és paradoxalment una qüestió educacional que, tot i la conscienciació imposada fa uns anys, segueix aportant casos terribles que poden acabar amb el suïcidi del menor assetjat. El dramaturg andalús Paco Bezerra aborda el tema a 'El pequeño poni', i ho fa a partir d’un fet real que va passar el 2015 a Carolina del Nord (EUA).
Grec 2019: Cançó per tornar a casa
Les T de Teatre són un fet diferencial. Des de ja fa més de 29 anys han treballat amb creacions contemporànies escrites per autors i autores i, atenció, posant-se a les mans de directors o directores ben diferents. Vull dir que no s'han dedicat a buscar un títol engrescador ja escrit i posar.-se a la feina, ben al contrari. Per “tornar a casa” van contactar amb la dramaturga i directora uruguaiana Denise Despeyroux de qui recordem una interessant mirada al mes enllà ('La muerte es lo de menos') vista a la mateixa Sala Beckett.
Les obres que venen
Mary said what she said
Segona vegada que la gran actriu francesa Isabelle Huppert trepitja Barcelona: hem d'anar al 2005 per recordar-la fent de Hedda Gabler al Lliure! I ho fa acompanyada d'un dels seus directors fetixte, el nord-americà Robert Wilson, pare del minimalisme. Ningú millor que Huppert, una actriu de teatre i cinema que ha treballat amb els més grans directors a Amèrica, Europa i Àsia, per interpretar Maria Estuard. És el segon monòleg que Huppert assumeix amb Wilson com a director després de l''Orlando' que es va estrenar el 1993. Tots dos també van fer un memorable 'Quartett' a París, amb Ariel García-Valdés, que tots els que el van veure encara recorden.
Falaise
Després del 'Là' del Grec 2018, no ens errem gaire si diem que la segona part del díptic engegat pels Baró d'Evel de Blai Mateu i Camille Decouyrte és del més esperat del festival d'aquest any. El blanc i el negre tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos.
Augusto
Alessandro Sciarroni és segurament l'artista escènic italià que més alegries ens ha donat en els últims anys. I aquí parla de la necessitat que tots tenim de sentir-nos estimats, però també el dolor, dos temes centrals d'un espectacle que es basa en el riure, però no sempre en l'humor. Té com a títol el nom d'un dels arquetips del pallasso, aquell que, amb el nas vermell, tot ho embolica i tot ho espatlla. Aquest personatge dona títol a un muntatge en què els nou intèrprets en escena es comuniquen únicament i exclusivament, mitjançant el riure.
White Bouncy Castle
'White Bouncy Castle' és un espai coreogràfic pensat pel gran coreògraf nord-america William Forsythe amb l'objectiu d'acollir exclusivament espectadors i espectadores i que, per tant, no requereix de cap intèrpret. És un cub gegantí que pren la forma d'una mena de gran castell inflable de color blanc dins del qual les persones que el visiten estan convidades a deixar-se caure i rebotar, a sentir el seu cos completament desestabilitzat al so d'una composició musical creada per Joel Ryan. Gaudiu de l'absurd social que representa i de les sensacions, gairebé addictives, que us provocarà.
El millor teatre de Barcelona
Què passa al Lliure?
Grec 2019: Càsting Giulietta
Muntatge de teatre comunitari on un grup de dones de més de vuitanta anys ens parlaran sobre l’amor i la soledat a partir de l’experiència i la memòria. Es busca una Julieta emancipada de tot mite que ofereixi la seva visió de l’amor. Idea i direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Dramatúrgia: Marc Artigau. Dramaturgia: Georgina Oliva. Amb: Rosó Amades, Genoveva Garriga, Isabel Linares, Maria Dolores López, Clara Manyós, Àurea Márquez, Mariona Mayolas, Alícia Pueyo, Maria Salvador, Paquita Soler.
Grec 2019: Abans que es faci fosc
La Terra gira per l'espai a tota velocitat i, en canvi, ens aferrem a les coses, desitjant que res no canviï. Míriam Iscla ens proposa un viatge pel cosmos que és, també, el viatge interior d'una astrònoma que s'endinsa en un món d'ombres. Autoria: Hattie Naylor. Traducció: Neus Bonilla, Carme Camacho. Direcció: Pep Pla. Interpretació: Míriam Iscla. Veus en off: Daniela Lucas (Maria), Lluís Soler (veu en off del planetari), Rosa Cadafalch (oculista).
Grec 2019: Mary said what she said
Segona vegada que la gran actriu francesa Isabelle Huppert trepitja Barcelona: hem d'anar al 2005 per recordar-la fent de Hedda Gabler al Lliure! I ho fa acompanyada d'un dels seus directors fetixte, el nord-americà Robert Wilson, pare del minimalisme. Ningú millor que Huppert, una actriu de teatre i cinema que ha treballat amb els més grans directors a Amèrica, Europa i Àsia, per interpretar Maria Estuard. És el segon monòleg que Huppert assumeix amb Wilson com a director després de l''Orlando' que es va estrenar el 1993. Tots dos també van fer un memorable 'Quartett' a París, amb Ariel García-Valdés, que tots els que el van veure encara recorden. Concepció, direcció, escenografia i disseny de la il·luminació: Robert Wilson. Interpretació: Isabelle Huppert. Composició musical: Ludovico Einaudi. Text: Darryl Pinckney.
Grec 2019: Bruels
Nascuda a Mallorca però arrelada a l'Empordà la companyia La Llarga mostra el muntatge amb què ha guanyat el premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre. Parteix d'una llegenda popular per parlar-nos sobre els silencis i els mots que oblidem. La llegenda explica què li va passar a un home que, per no haver de repartir la collita amb els seus veïns en un any de fam, va carregar el carro amb el seu gra per anar-se'n a un altre poble. Però en passar pels aiguamolls de la zona, carro, bous i càrrega van quedar atrapats al fang fins a enfonsar-se i desaparèixer entre els brams estremidors de les bèsties. La companyia La Llarga no us explicarà la història, però sí que us parlarà dels bruels que proferien aquells animals i de la seva similitud amb el cant nocturn del bitò, un ocell que nia als aiguamolls i que, tot i ser de grans dimensions, gairebé no es deixa veure. Autoria, direcció i dramatúrgia: Oriol Morales i Pujolar. Interpretació: Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Juan Pablo Mazorra, Iona Balcells.
