Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
Últimes crítiques
La dona del 600
Potser no hi ha res més difícil que fer teatre amb la normalitat. Encara que tenir un vell Seat 600 enmig del menjador pot semblar el contrari. Però aquest "elefant blanc" és l'element catalitzador per explicar una història corrent: com gestionar l'absència d'un ésser estimat. Aquest cotxe, símbol de llibertat enmig d'una dictadura, objecte aspiracional de la classe mitjana espanyola, ocupa el centre de la llar, com al seu dia una mare ho va ser per al marit i les dues filles.
Rita
A Marta Buchaca no li ha anat malament amb la mort. La parca tenia molta presència a 'Litus', i la mort d’una mare era el pretext per iniciar la molt aplaudida comèdia romàntica 'Losers' (2014). 'Rita' és la història de dos germans, un home hipocondríac i una metgessa indecisa, sense gaire sort en les relacions sentimentals i al mateix temps una declaració d’amor cap a la mare malalta terminal i sense capacitat cognitiva a qui seria millor estalviar la dura agonia. Perquè mare no n’hi ha més que una.
Paisajes para no colorear
Després de veure 'Paisajes para no colorear', ningú no podrà dir que no es pot fer teatre de veritat amb adolescents. El teatre entès com una història (ficció, no-ficció, tant se val) explicada damunt d'un escenari, on els intèrprets comparteixen una estona amb el públic. Perquè l'obra del xilè Marco Layera és un abans i un després. Sobretot perquè el director no renuncia a la seva estètica, a la seva manera de fer, musical, coreogràfica, pop, encara que el material humà amb què treballa estigui format per nou noies xilenes de 13 a 17 anys que ens estampen als morros la seva adolescència.
Una història real
El nou text de Pau Miró -que també el dirigeix- és un prisma: depèn de com es col·loqui la mirada de l'espectador pot ser un drama generacional d'un pare i un fill devastats per la mort de la mare; una denúncia de la pressió de l'èxit i la fragilitat del prestigi; una crítica dels ideals traïts. És tot això i per sobre de tot una elaborada reflexió sobre l'autoficció que podria ser un relat de Stephen King si inclogués elements de terror. A 'Una història real' -el joc comença en el títol- Miró embasta situacions que arrosseguen l'espectador a una actitud inductiva i per tant un pèl distanciada dels seus components emocionals.
Les obres que venen
Esperant Godot
Un dels textos més coneguts d'un clàssic del teatre contemporani que ens ensenya que la vida no és sinó el temps que invertim esperant que passi alguna cosa. Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot. Aquesta situació escènica forma part del cànon de l’imaginari teatral universal. De fet, podem pensar que amb ella s’inicia el teatre contemporani occidental. La Sala Beckett, que ha visitat sovint el teatre de l’autor que va deixar-li el seu nom, no havia emprès encara la producció de la seva obra més coneguda. Amb ella, Samuel Beckett va convertir el món, definitivament, en un escenari de teatre.
Jerusalem
Poques oportunitats tornarà a tenir Pere Arquillué d'interpretar un personatge tan gran, tan complex, tan dens, tan poca-solta, com el de Johnny Byron 'El Gall', un Falstaff del segle XXI amb frases de Hamlet inspirades per William Blake. Un home a qui tothom visita, però a qui ningú no estima de debò, llevat de Ginger (Marc Rodríguez), el seu Sancho Panza particular. Un home a qui els joves descarrilats veneren, un petit déu del bosc amic del gegant que va fer Stonehenge, ressuscitat un parell de cops, 'dealer' local, l'ànima de les festes.
Rostoll Cremat
Toni Gomila té un do per a la comèdia, tant quan actua com quan escriu. I sap que a través de la comèdia les grans tragèdies passen millor. Perquè 'Rostoll cremat' és una tragèdia, la d'una illa, Mallorca, que ja no es reconeix a ella mateixa. Gomila recula fins als anys 30 del segle XIX per explicar-nos la seva història, des que Georges Sand hi desembarcà amb Frederic Chopin per passar-hi un hivern i descriure els mallorquins com "orangutans". Però no s'acontenta amb fer un repàs de com han canviat els mallorquins.
Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc
La companyia HuiBasa ens trobarem amb un grup de joves d'entre 16 i 18 anys i un grup de persones de més de 65 anys per viatjar junts a la recerca d'aquest estrany optimisme que mou les persones que canvien el món. I... mirarem el món i intentarem canviar-lo. Greta Thunberg, una estudiant de 15 anys, va decidir manifestar-se davant del parlament del seu país cada divendres. Era la metxa dels Fridays for future, el moviment que ha portat centenars de milers de joves europeus a declarar-se en vaga cada divendres per protestar contra la immobilitat dels governs i de la gent davant de l'emergència del canvi climàtic. I no pensen aturar-se, perquè els hi va la vida.
El millor teatre de Barcelona
Què passa al Lliure?
16 preguntes a Blaï Mateu: circ, teatre i més
Ens han emocionat, ens han meravellat, ens han fet creure que tot era possible damunt un escenari, que som només nosaltres qui posem límits a les arts. Els Baró d'Evel són Blai Mateu i Camille Decourtye i ara estaran tres setmanes al Teatre Lliure amb 'Falaise' (penya-segat), la segona part d'un díptic que va començar amb 'Là', on en Blai i la Camille, tots sols, viatjaven del blanc al negre. Aquí són més colla, com a 'Bèsties', i fan front al seu repte més gran: omplir una sala gran de teatre, cosa que no han provat mai. Què hi ha a sobre del penya-segat?Som vuit intèrprets, un cavall i catorze coloms. És la continuïtat de 'Là', la civilització, el que hi ha abans o després de l'apocalipsi. Si allà ens trobàvem en un escenari on no hi havia res, tot just un home i una dona, aquí hi ha vuit persones i uns animals que s'han d'entendre. A 'Là' viatjàveu del blanc al negre. Aquí feu un viatge invers?Més o menys. El blanc, per a nosaltres, sempre ha estat la llum, l'esperança. A 'Falaise' comencem des del negre, la foscor. Si 'Là' pot ser una mena d'Adam i Eva postapocalíptic, 'Falaise' ens l'imaginem gairebé com una última o primera societat. 'Falaise' us acosta a 'Bèsties'?Si tracéssim una cronologia imaginària, d'un món nou, 'Bèsties' vindria després de 'Falaise', ja que aquí construïm un lloc. Quin lloc? Aquest lloc és un castell, un penya-segat. Hi ha una construcció, un paisatge que ha estat manipulat per l'home. I més enllà hi ha el buit. Aquest pas cap al buit que ha
Paisajes para no colorear
Nou noies xilenes d’entre 13 i 17 anys pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida. Director: Marco Layera. Dramatúrgia: Carolina de la Maza i Marco Layera. Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez.
This is real love
"Aleshores, Elena i Max han trencat de veritat?" Elena (Martín) i Max (Grosse Majench) són/eren parella i formen part del Col·lectiu VVAA. En aquest dubte compartit per dos espectadors a la sortida del teatre es troba la fortalesa i la debilitat de 'This is real love', el seu últim projecte. Aquesta estimulant proposta (festa trapeton, ritual new-age, performance, coreografia participativa i Ted Talks) peca de certa característica generacional: no acabar de clavar dents i urpes en els importants temes que toca i denuncia. En aquest cas, la instrumentalització per part del capitalisme de la necessitat de ser estimat, apreciat i reconegut. Amor és poder. El discurs és molt potent i crític, però es dilueix en part en el gran aparell d'accions concentrades en el lacti espai 'sixty' que els serveix d'escenari multifuncional. Una oferta reflexiva tan aclaparadora per la seva energia guerrillera –amb el desvergonyiment mestís d'un videoclip de Rosalía– com frenada per la seva militància pop i la seva tendència al 'colegueo'. I malgrat les seves imperfeccions, no hi ha res tan alliberador com passar per una experiència teatral passada pel seu filtre. Com a mínim cal aplaudir l'inconformisme, la capacitat de reinventar-se i la gosadia d'allunyar-se sempre del que s'esperava. Autoria, direcció i repartiment: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata (Col·lectiu VVAA).
Posaré el meu cor en una safata
La actriu, creadora, professora i educadora social Carla Rovira ha estat escollida artista resident d’aquesta temporada al Teatre Lliure. La seva proposta d’estudi tracta de la mort i de com ens hi enfrontem. Autora i directora: Carla Rovira. Intèrprets: Laura Blanch, Ramon Bonvehí i Marc Domingo.
