Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
Últimes crítiques
Karen
La nova obra d’Ever Blanchet planteja una pregunta prou compromesa per a qualsevol mare o pare: què series capaç de fer pel teu fill? Una pregunta a la qual han de respondre els pares del Marc i del Nil quan aquets es troben en un mal pas. L’obra funciona com un flashback, ja que el primer acte transcorre tretze anys després dels fets que van obligar el pare comissari i el pare metge a prendre decisions poc assenyades. Fets que coneixerem en el segon acte.
Todas las noches de un día
Quan Alberto Conejero publica en 2015 'Todas las noches de un día' tenia 37 anys. Els dígits importen ja que aquesta obra que es mou entre la intriga, el lirisme i el drama psicològic sembla escrita per un autor de més edat i d'altres èpoques. Llunyanes com la primera meitat del segle XIX. Revolucions pretèrites, com la ductilitat del temps de J. B. Priestley o els personatges femenins de Tennessee Williams.
El gran mercado del mundo
L'acte sacramental no va desaparèixer per mort natural durant la Il·lustració espanyola. Va ser prohibit per incitar a la confusió moral i teològica. Com assenyala Joana Masó en el seu pròleg a l'edició d'Arola d''El gran mercado del mundo', va sucumbir per la sospita que l'equilibri entre el missatge eucarístic i la teatralitat barroca s'havia trencat a favor del mundà aplaudiment. Combat entre el bé i el mal, habitat per una cort d'al·legories, que enlluernava el gran públic per l'espectacularitat del seu aparell escènic.
Dogville
Si hi ha una pel·lícula teatral aquesta és sens dubte 'Dogville'. Lars Von Trier la va rodar en una nau i tot el 'set' era una petita ciutat dibuixada a terra. Poc més. I molt més perquè el relat de caires brechtians anava a poc a poc configurant un univers i sedimentant una tensió que a la fi havia d'esclatar. I esclatava. Recordaran que Grace (Nicole Kidman) marxa del poble després de consentir l’assassinat de tots els habitants mentre tota la ciutat crema. De fet ella mateixa mata l'escriptor d’un tret. Deixant clar que pot ser tan destructora com aquells que l’han violat i humiliat i com els gàngsters que la persegueixen.
Les obres que venen
Taylor Mac
Taylor Mac és, sens dubte, el fenomen més gran nascut a Nova York en l'última dècada. I al Grec ens porta una versió abrejuada de la seva història de la música nord-americana. I com es construeixen les comunitats a partir de la lluita conjunta contra l'opressió, destrucció i marginació va acabar convertida en un èxit espectacular. Sí, això és una reflexió profunda sobre els EUA però, també, sobre el món actual en conjunt, una combinació valenta, extravagant i engrescadora de música, activisme i entreteniment, embolcallada en els vestits del dissenyador Machine Dazzle. El públic té un paper actiu en una funció en què acaba sent tan protagonista com el mateix Taylor Mac.
Mary said what she said
Segona vegada que la gran actriu francesa Isabelle Huppert trepitja Barcelona: hem d'anar al 2005 per recordar-la fent de Hedda Gabler al Lliure! I ho fa acompanyada d'un dels seus directors fetixte, el nord-americà Robert Wilson, pare del minimalisme. Ningú millor que Huppert, una actriu de teatre i cinema que ha treballat amb els més grans directors a Amèrica, Europa i Àsia, per interpretar Maria Estuard. És el segon monòleg que Huppert assumeix amb Wilson com a director després de l''Orlando' que es va estrenar el 1993. Tots dos també van fer un memorable 'Quartett' a París, amb Ariel García-Valdés, que tots els que el van veure encara recorden.
Tan poca vida
El director holandès Ivo van Hove torna, per fi, al Grec amb l'adaptació del best-seller de Hanya Yanagihara 'Tan poca vida', la qual parteix de la història de quatre amics i la seva relació durant un període de prop de 30 anys. I se centra en el personatge d'un d'ells, un advocat novaiorquès amb una història duríssima que arrenca en la infantesa i que el condueix a l'autodestrucció. El catàleg d'horrors físics i morals sacseja d'una manera gairebé insuportable uns lectors i lectores que, tot i això, se senten incapaços d'abandonar la novel·la. Hi ha qui ha vist en la història de l'advocat i els amics que miren d'ajudar-lo una mena de dissecció de la masculinitat contemporània. D'altres, com Ivo van Hove, en canvi, hi han trobat una història sobre el bé i el mal.
Falaise
Després del 'Là' del Grec 2018, no ens errem gaire si diem que la segona part del díptic engegat pels Baró d'Evel de Blai Mateu i Camille Decouyrte és del més esperat del festival d'aquest any. El blanc i el negre tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos.
El millor teatre de Barcelona
Què passa al Lliure?
Jordi Martínez i els pallassos
Fa un any, quan sortia del segon assaig d’'El somriure al peu de l’escala', Jordi Martínez va patir un greu accident de moto. Feia sis anys que anava al darrere de poder-lo muntar i, quan tot començava a agafar cos, es trenca els dos braços, cosa que també el va deixar fora de 'Rhumans', tercera part de la saga 'Rhum'. L’aleshores director del Lliure, Lluís Pasqual, va decidir mantenir l’espectacle per a aquesta temporada i aquí el tenim, per fi, dins la pell d’un pallasso anomenat August, a punt d’estrenar, amb el seu nebot Joan Montanyès Monti, mort el 2013, sempre present. NO T'HO PERDIS: La revolució dels pallassos
Dogville
Sílvia Munt dirigeix i Pau Miró signa l’adaptació de la famosa pel·lícula de Lars Von Trier
