Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
El millor teatre de Barcelona
Últimes crítiques
Afanys d’amor perduts
Es pot barrejar el moviment sufragista amb una fantasia victoriana de cotó de sucre? Si Disney va poder fer-ho amb Mary Poppins per què no Pere Planella per situar la seva producció de 'Afanys d'amor perduts' de Shakespeare. Un arc de Sant Martí de colors pastís sobre un gran prat pintat per narrar les desventures galants de juraments incomplerts i episodis amorosos frustrats del rei de Navarra i els seus acòlits, perduts en la seva conquesta davant la viva resistència de la princesa de França i les seves dames de companyia.
ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat)
Marc Rosich ha reunit textos inèdits i altres estrenats per compondre un fresc contundent sobre les relacions tòxiques titulat 'Actes de Solidaritat amb el patriarcat (ASAP)', potser per apropiar-se amb sorna de la "veritat" desacomplexada i políticament incorrecta reivindicada per les forces reaccionàries. Quatre personatges sense nom i un convidat especial: la foscor d'una llum amb temporitzador.
Rastres_Argelers
Quan un francès, o un turista, posa la tovallola sobre la sorra calenta de la platja d’Argelers esta posant-la sobre els rastres de patiment i dolor d’algun dels 80.000 exiliats republicans empresonats en aquesta platja pel govern francès l’any 1939. Una imatge que va colpir la jove actriu Aina Huguet i a partir de la qual ha aixecat el seu debut com a autora.
Al sostre
Nigel Planer és ben segur molt popular no sols en l'univers britànic sinó arreu gràcies a la sèrie dels anys 80 'The Young Ones' ('Els joves') on interpretava el paper del hippie Nil. Planer, que ha participat a grans musicals del West End i ha escrit una mica de tot (novel·les, guions, poesies), va debutar com a dramaturg amb 'Al sostre', una obra en què aprofitava els seus estudis d’història de l’art per ridiculitzar Michelangelo Buonarroti.
Amici Miei: Una vetllada amb Mario Gas
Si Bàrbara Granados és al piano, Pep Molina espera a primera fila a ser cridat a l'escenari per cantar 'Teresa' d'Ovidi Montllor i 'Aline' de Christopher, passen els minuts i no apareix un poema de Benjamí Prado, el poeta coronat és León Felipe i Mario Gas recorda Santiago Sans amb 'L'absence de l'ami' de Bécaud, potser és un dijous 10 de gener i som a la Gleva per a una nova sessió de 'Amici miei'.
Les obres que venen
El chico de la última fila
Juan Mayorga, un dels autors contemporanis més importants a nivell estatal, torna a la Beckett aquest cop amb 'El chico de la última fila'. El text ha estat guardonat amb un premi MAX i va inspirar el cineasta Françoise Ozon per la pel·lícula 'Dans la maison'. Germán és un professor de secundaria a les mans del qual arriba la redacció d'un noi silenciós que seu a l'última fila. A partir d'aquí, sorgeix entre l'adult i el xaval un vincle tan intens com perillós. Perillós per a ells i per als que l'envolten.
La bona persona de Sezuan
En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus. Amb aquesta obra emblemàtica del teatre èpic, Bertolt Brecht planteja una reflexió incòmoda. Quins són els límits de les bones intencions, especialment quan aquestes no afronten les dificultats materials amb contundència i pragmatisme?
La tendresa
Comèdia romàntica de llenyataires i princeses que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Inspirada en l’univers shakespearià i escrita i dirigida per Alfredo Sanzol, la obra narra la història d’una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l’Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d’haver envaït Anglaterra. La reina Esmeralda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l’Armada passa a prop d’una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen.
Què passa al Lliure?
Juan Carlos Martel, nou director del Lliure
El Teatre Lliure ja té director. I no és una dona, sinó Juan Carlos Martel, mà dreta de Lluís Pasqual de 2015 a 2017. La decisió l'ha presa aquest migdia el patronat del teatre després que el jurat (format per l'actriu Marta Angelat, el director del Grec Francesc Casadesús, la directora de l'Institut del Teatre Magda Puyo i la directora artística de dansa al Théâtre de la Ville de París Claire Verlet, entre d'altres) optessin per Martel i una altra candidatura (que no s'ha revelat) de les onze presentades al concurs. Segons el jurat (o comissió de valoració), el projecte de Martel és "el més complet i adient per a la nova etapa del Teatre Lliure, atès que proposa tot un seguit de mesures d'organització interna i remodelació del funcionament que, en bona part, coincideixen amb el procés de reforma ja iniciat per la Fundació amb la revisió del estatuts i que podran acomodar-se a les propostes del nou director". A més, respecte al projecte artístic, el patronat destaca que "hi ha una voluntat integradora i d'obertura, i en diverses línies, amb la incorporació de noves generacions de creadors que satisfan les necessitats d'aquesta nova etapa, que s'aniran concretant en els mesos propers en diàleg amb l'equip del Lliure i amb el Patronat i la Junta de Govern". El director escènic, nascut el 1976, ha dit a Time Out per telèfon que està molt content i que és conscient de "la gran responsabilitat ciutadana" que assumeix, alhora que deixava clar que el seu era un projecte "obert i i
Jane Eyre: Una autobiografia
Autora: Charlotte Brontë. Adaptació: Anna Maria Ricart. Direcció: Carme Portaceli. Intèrprets: Jordi Collet, Gabriela Flores, Abel Folk, Ariadna Gil, Pepa López, Joan Negrié i Magda Puig. En un moment de la funció, Rochester (Abel Folk) li diu a Jane Eyre (Ariadna Gil): “Vigili el que expressa amb els ulls”. I ens adonem que, fins ara, no ens hem fixat en l'expressió d'ella. Hem sentit la música de Clara Peya, magnífica, hem gaudit de la preciosa escenografia d'Anna Alcubierre sobre la qual s'hi projecten els audiovisuals d'Eugenio Szwarcer, i hem seguit l'efectiva i directa (marca de la casa) posada en escena de Carme Portaceli. Però no he vist Jane Eyre, una dona sense família que és educada a garrotades, que s'enamora en la mentida i que l'únic que vol és ser lliure, una dona independent, que diu ella. De principi a fi, he vist el mateix personatge, sense evolució, estàtica, davant d'un Rochester que ens ofereix el millor de l'obra, sempre en el punt just, sense estridències. I és que de vegades, tot i la bellesa del conjunt, és difícil encaixar totes les peces.
Aüc
Autoria: Les impuxibles (Clara Peya i Ariadna Peya), Carla Rovira. Text i dramatúrgia: Carla Rovira. Interpretació: Ariadna Peya, Clara Peya, Júlia Barceló, Olga Lladó, Maria Salarich. Després d’aquell 'Limbo' en què reivindicaven la identitat sexual, Ariadna i Clara Peya, aquest cop amb Carla Rovira, han elaborat un espectacle sobre la violència sexual que pateixen les dones. Una creació feta des de la més absoluta llibertat i compromís. La llibertat que justament se li arrabassa a la dona no només per la violència física sinó per un seguit de actituds, comportaments i comentaris arrelats en una societat que en certs àmbits socials segueix sent molt masclista. Diuen en el dossier de premsa que 'Aüc' és allò que se sent entre les costures del silenci i la ràbia. El crit sord de la impotència i al mateix temps el crit reivindicatiu per aconseguir que les coses canviïn. 'Aüc' és una reflexió militant covada a la sala d’assaigs sobre històries fictícies, o no tant, i observacions precises, com la d’aquella adolescent andalusa de 17 anys que va penjar a Youtube el seu treball de recerca sobre el feminisme amb una mena de anguniós catàleg de frases que tots hem sentit alguna vegada. Frases com “vestida així sembles una puta”, “informàtica?, millor fes dansa”, que mostren com des de petita es vol definir el rol de la dona sense tenir-la en compte. Com ja passava a 'Limbo', la música instrumental de Clara Peya marca el ritme i defineix les atmosferes d’un espectacle d’indubtable
Saigon
La companyia francesa les Hommes Approximatifs porta a Montjuïc un viatge d’exili. Un retall d’història entre Saigon i París, entre 1956 i 1996. Un gran relat èpic i coral sobre els vincles i els territoris, servit en un restaurant vietnamita. Creació i direcció: Caroline Guiela Nguyen. Amb: Caroline Arrouas, Dan Artus, Adeline Guillot, Thi Truc Ly Huynh, Hoàng Son Lê, Phú Hau Nguyen, My Chau Nguyen Thi, Pierric Plathier, Thi Thanh Thu Tô, Anh Tran Nghia i Hiep Tran Nghia.
