Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
Últimes crítiques
El futur
No hi ha futur sense passat i amb ambdós juga Joan Yago en la seva nova obra estrenada amb un jove repartiment sorgit de la escola Eòlia. A Yago li interessa tant com veuen els habitants del futur allò que va ser en el passat (què diran els vostres fills de les fotografies dels avis?) com les prediccions de com serà el món i la vida anys enllà de la nostra realitat. La funció és, doncs, una mena de viatge en clau de comèdia des dels vaticinis més o menys encertats proferits per uns savis del 1900 fins als anys 60 del nostre segle tot passant per les últimes dècades del segle XX.
Fly me to the moon
Dennis Hope existeix. Ha de tenir prop de 70 anys i és ric. Ha amassat una fortuna venent parcel·les de la lluna des que la va comprar el 1980. Abans de ser un excèntric exemple d'èxit del "somni americà", Hope recorria els Estats Units amb un númerode ventrilòquia. Artista d'estar per casa sempre a la vora del fracàs. Marc Angelet l'ha imaginat a 'Fly me to the moon' a la cuneta d'una carretera perduda en una nit de lluna plena.
Vaselina
Només han passat uns minuts i en Fil ja ha deixat anar prou material per a ser abanderat de la incorrecció política. Un mestre de l'ofensa. Un cínic que conrea marihuana a casa i busca com recuperar la seva inversió després de perdre a l'aeroport un gos vestit de Hello Kitty reclutat com 'mula'. Una situació tan delirant com gairebé totes que l'autor Gabriele di Luca fa desfilar per 'Vaselina', protagonitzades per un grapat d'éssers marginals.
Blackface
'Blackface y otras vergüenzas' és el segon espectacle de la companyia No es país para negras. El terme Blackface en anglès serveix per referir-se a les persones blanques que es pinten la cara de negre, generant una caricatura de la població negra. En aquest nou espectacle la creadora ofereix la seva mirada crítica sobre la «història oficial» de la comunitat afrodescendent a Espanya. Partint de celebracions i fets que resulten racistes, vol qüestionar i posar en relleu com aquests impacten en l’imaginari cultural de la societat.
Les obres que venen
El Mago Pop: Nada es imposible
Antonio Díaz, més conegut com el Mago Pop, un dels il·lusionistes del moment, Premi Nacional de Màgia i amb un extraordinari èxit, tant dins com fora del país és el nou propietari del Teatre Victoria. El mag de Badia del Vallès comença la nova etapa del teatre portant a Barcelona el seu últim espectacle, 'Nada es imposible', on ofereix un viatge extraordinari ple de sorpreses, diversió, sensibilitat, ritme i emoció. Una aventura plena d'il·lusions que confirma que, quan el Mago Pop surt a escena, res és impossible.
Falaise
Després del 'Là' del Grec 2018, no ens errem gaire si diem que la segona part del díptic engegat pels Baró d'Evel de Blai Mateu i Camille Decouyrte és del més esperat del festival d'aquest any. El blanc i el negre tornen a tenyir l'escenari i els vestits dels intèrprets, uns artistes que protagonitzen una mena de ritual o cerimònia en moviment que troba la seva força en la unitat d'un grup impulsat per una mateixa energia. Treballen i dansen plegats i a l'uníson sense renunciar, però, a les seves personalitats particulars i prenent cadascun els seus propis riscos.
Vaselina
Muntatge de Gabriele di Luca dirigit per Sergi Belbel, dedicat a tots els familiars de les víctimes i a totes les víctimes dels familiars que explica la història d’uns éssers humans derrotats, abatuts, abandonats en un racó del món que primer els va il·lusionar, després se’n va aprofitar i finalment, ridiculitzar tràgicament. Els Estats Units, juntament amb els països aliats, acaben de bombardejar Mèxic per destruir totes les seves plantacions de droga. Fil, un noi cínic i desil·lusionat i Charlie, un animalista convençut i defensor dels drets civils, cultiven grans quantitats de marihuana al seu pis per intentar donar el gran cop de les seves vides: invertir el funcionament del mercat i exportar-la a Mèxic.
Ocaña, reina de las Ramblas
De la mà de l’actor i cantant Joan Vázquez ('Paquito forever'), la guitarra del director musical Marc Sambola i la direcció de Marc Rosich, coneixedor profund de la figura d’Ocaña, arriba a la Sala Beckett aquest homenatge al recordat artista barceloní en un recital teatralitzat a ritme de cobles amb arranjaments especialment compostos per a l’ocasió.
El millor teatre de Barcelona
Què passa al Lliure?
Tierras del Sud
El nom de Santiago Maldonado potser els sona, perquè, al 2017, la seva desaparició durant una operació policial contra els maputxes va aixecar certa indignació internacional. Però segur, com diuen Txalo Toloza i Laida Azkona, que no han sentit a parlar mai ni de Rafael Nahuel ni de Micaela Johana Colhuan, dos maputxes assassinats per la gendarmeria argentina, pocs mesos després de l'esclat del cas Maldonado. Noms que són la punta de l'iceberg de 'Tierras del sud', una gran peça de teatre documental del duet Azkona&Toloza que ens demostra l'efecte depravador del capitalisme a través d'un exemple concret: com la implantació de la família Benetton a l'Argentina ho ha arrasat tot. Però res no és tan senzill com sembla. Perquè per arribar als morts, abans has d'explicar el conflicte i en aquest cas has de recular un segle i mig, des que la jove República Argentina va decidir exterminar els pobles originaris fins a l'actualitat. Sense oblidar que estàs fent teatre. Azkona&Toloza aixequen un artefacte escènic impecable a través del vídeo, el llum, la paraula i una instal·lació que van construint durant els 90 minuts de funció que acabarà tenint forma de mapa. Ens ho expliquen tot amb pels i senyals: recullen testimonis, visiten els llocs dels fets i diuen la seva. Per arribar a la conclusió que els rics poden fer el que vulguin, que tot els anirà sempre a favor. Mentre que als pobres, en canvi, no els queda més remei que la lluita i la resistència.
TNC vs. Teatre Lliure
Els dos grans teatres públics de Barcelona han tancat la temporada amb uns grans números d'ocupació i d'espectadors i ja han presentat què faran la temporada que ve. Hi haurà, esclar, clàssics, artistes que fa moooolts anys que no veiem a Barcelona i una aposta decidida, per part del TNC, per la dramatúrgia local. El Lliure, amb Juan Carlos Martel Bayod, canvia de rumb. Aquestes són les nostres apostes. NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana
Paisajes para no colorear
Nou noies xilenes d’entre 13 i 17 anys pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida. Director: Marco Layera. Dramatúrgia: Carolina de la Maza i Marco Layera. Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez.
This is real love
"Aleshores, Elena i Max han trencat de veritat?" Elena (Martín) i Max (Grosse Majench) són/eren parella i formen part del Col·lectiu VVAA. En aquest dubte compartit per dos espectadors a la sortida del teatre es troba la fortalesa i la debilitat de 'This is real love', el seu últim projecte. Aquesta estimulant proposta (festa trapeton, ritual new-age, performance, coreografia participativa i Ted Talks) peca de certa característica generacional: no acabar de clavar dents i urpes en els importants temes que toca i denuncia. En aquest cas, la instrumentalització per part del capitalisme de la necessitat de ser estimat, apreciat i reconegut. Amor és poder. El discurs és molt potent i crític, però es dilueix en part en el gran aparell d'accions concentrades en el lacti espai 'sixty' que els serveix d'escenari multifuncional. Una oferta reflexiva tan aclaparadora per la seva energia guerrillera –amb el desvergonyiment mestís d'un videoclip de Rosalía– com frenada per la seva militància pop i la seva tendència al 'colegueo'. I malgrat les seves imperfeccions, no hi ha res tan alliberador com passar per una experiència teatral passada pel seu filtre. Com a mínim cal aplaudir l'inconformisme, la capacitat de reinventar-se i la gosadia d'allunyar-se sempre del que s'esperava. Autoria, direcció i repartiment: Elena Martín, Max Grosse Majench, Marc Salicrú, Anna Serrano, Clara Aguilar, Sofia Gallarate i Clara Mata (Col·lectiu VVAA).
