Teatre i dansa
Estrenes, crítiques i la cartellera de teatre i dansa de Barcelona
Últimes crítiques
Suite Toc núm 6
El romanticisme no ha mort. Viu pur, sense sucres afegits ni succedanis mel·liflus, a la Sala de Dalt de la Beckett. S'ha encarnat en un narrador amb boca i veu (Pau Vinyals), una narradora amb boca i mans (Èlia Farrero) i en dos cossos entrenats per expressar-se amb el gest lliure. Un molt proper –fins la 'abrasió emocional– al punt zero de 'Suite Toc núm. 6 '(Ariadna Peya) i un altre d'òrbita una mica més llunyana (Adrià Viñas). Viu sobretot en la intensa relació que Clara Peya estableix entre el seu "jo" i el seu alè creador.
Akelarre
¿Pot funcionar un espectacle amb una copa menstrual, princeses Disney, la Caputxeta Vermella, un vell verd, tres 'Teresines ', Medea, Hermione Granger, un dit miraculós i una vagina gegant vellutada? Sí, sempre que els ingredients d'aquesta explosiva poció morada estiguin lligats pel conjur irònic-musical de les tres Circes (Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau) que en anteriors reencarnacions artístiques ja es presentaven com The Feliuettes.
L'aniversari
Tot veient la proposta d’Hèctor Mellinas, Albert Adrià i Josep Guerra em venien al cap unes paraules de la fins fa ben poc directora d'El Graner de dansa i ara codirectora del nou Teatre de L’Artesà del Prat del Llobregat, Cristina Alonso, que plantejava que no sempre els processos creatius de recerca i investigació acaben en un espectacle per contrastar amb el públic.
Andrea Pixelada
Cristina Clemente està efervescent. Guanyadora de l’últim combat de Temporada Alta ha estrenat o estrenarà tres obres en menys de tres mesos a la cartellera de Barcelona. El seu teatre també te alguna cosa d’efervescent perquè s’ha decantat clarament per la comèdia, més o menys convencional com 'Lapònia' o més ambiciosa formalment com aquesta 'Andrea Pixelada' que explora, o diu que explora, el món dels booktubers, és a dir, els o les youtubers que parlen de llibres en les seves emissions, en un interesant joc de ficcions.
Les obres que venen
Un, ningú i cent mil
Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística, Vitangelo Moscarda, el protagonista d'aquesta obra, s’adona gràcies a la seva dona, que el seu nas s’està corbant. Luigi Pirandello aprofita aquesta anècdota per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits.
Com els grecs
Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher, presentats per Josep Maria Mestres.
Abans
La Laia té 30 anys i viu al carrer. El Marc té 25 anys i viu a Escòcia. La mort del seu pare, ara fa uns anys, va fer que l'economia familiar trontollés i encara més quan poc després la seva mare es va quedar sense feina. La vida de la Laia i el Marc, el seu germà petit, va canviar rotundament. Calia portar diners a casa. La Laia va deixar els estudis i es va posar a treballar de valent. El Marc va seguir estudiant però va renunciar a la carrera que realment volia... Degut a la seva depressió i sense poder suportar-ho, la seva mare va decidir posar fi al seu patiment. Dels reptes, de la superació a les adversitats i de la família tracta 'Abans', l'espectacle, dirigit per Daniel J. Meyer i interpretat per Laia Pellejà i Marc Pociello, amb música en directe. Vol reflectir la lluita i l'esperança d'aquella 'anterior classe mitjana' que avui dia viu una realitat crua, arrossegada a la precarietat, i, en molts casos, obligada a emigrar.
Panoramix (1993-2003)
La ballarina i coreògrafa espanyola María José Ribot Manzano, coneguda com La Ribot, que ha modificat profundament el camp de la dansa contemporània porta al Mercat aquest espectacle de 3 hores concebut com una antologia que aplega, reorganitza i recol·loca les 'peces distingides' de les tres primeres sèries/espectacles, creades entre el 1993 i el 2000. Presentat per primera vegada l’any 2003 a l’exposició Live Culture (Tate Modern, Londres), l’espectacle es va poder veure després al Museo Reina Sofia (Madrid) i al Centre Pompidou (París), entre altres espais insòlits.
El millor teatre de Barcelona
Què passa al Lliure?
Krystian Lupa, Bernhard i els nazis
Krystian Lupa demana silenci, que ningú no parli a la sala d’assaig del Lliure mentre fem l’entrevista. És alt, va vestit de negre i inspira respecte. És tota una institució del teatre europeu. Va néixer a Polònia el 1943 i ens té acostumats a espectacles tan densos com genials. Els seus actors volen, amb ell. I ha triat Marta Angelat, Pep Cruz i Mercè Arànega per fer el seu primer muntatge català, 'Davant la jubilació', de Thomas Bernhard, una peça en la qual tenim un jutge i les seves dues germanes que celebren l’aniversari de Himmler i que podem veure al Lliure després d'estrenar-se fa uns mesos a Temporada Alta. Pell de gallina... Que parli el mestre.
Mar de fons
La companyia degana del teatre illenc i el Teatre Principal de Palma porten a escena la història de la repressió feixista a Mallorca, un dels territoris més immediatament castigats per l’alçament franquista del juliol del 1936. Dramatúrgia: Pere Fullana, Jaume Miró, Carme Planells i Aina Salom. Intèrprets: Maria Bauçà, Rodo Gener, Lluqui Herrero, Albert Mèlich, Carles Molinet, Rosa Serra. Músics: Agustí Aguiló i Miquel Àngel Aguiló.
Lehman Trilogy
Brillant crònica de la nostra època signada per Stefano Massini (l'autor de CrecEnUnSolDeu i Dona no reeducable) que ajuda a reflexionar sobre el fracàs del sistema, i que té tot el potencial per convertir-se en un clàssic del teatre universal. Autor: Stefano Massini. Adaptació i direcció: Sergio Peris-Mencheta. Amb: Aitor Beltrán, Víctor Clavijo, Litus, Pepe Lorente, Darío Paso i Leo Rivera.
El somriure al peu de l'escala
Havia de ser a l’Espai Lliure la temporada passada, però un accident va impedir a Jordi Martínez de seguir assajant. Convençuts que el pallasso místic de Henry Miller només el podia encarnar ell, l’espectacle va ser ajornat i arriba ara al Lliure de Montjuïc. Autor: Henry Miller. Director: Ramon Simó. Traducció: Màrius Serra. Amb: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez.
