'Flashdance' és filla estètica de la MTV. Un títol per alimentar la nostàlgia dels vuitanta dels videoclips de licra i escalfadors. Germana de 'Fama', encara que també ronda el festeig d'Alex i Nick el romanticisme blue collar de 'Oficial i cavaller'. La nostàlgia que actua de flauta de Hamelin per a un musical creat fa una dècada sense repetir l'èxit popular de la pel·lícula. Placebo que s'esgota una vegada que han sonat 'What a Feeling', 'Maniac', 'Gloria', 'I Love Rock'n Rol'l i' Manhunt '. La resta dels minuts musicals s'omplen amb els poc memorables temes compostos per Robbie Roth i Robert Cary i un argument com el paper de fumar que es podria resumir –segons el gran crític anglès Michael Billington– en cinc minuts.
Amb aquest material original intenta sortir del pas la producció espanyola, confiant amb un excés d'economia artística que el públic es porti de casa l'entusiasme i la clemència dels records. Se salven un decorat que sobre carros mòbils genera àgils canvis d'escena, un més que correcte disseny de llums, un bon cos de ball masculí i la brillantor personal d'Alexandra Masangkay (Kiki). Tota la resta –inclosos els protagonistes– és complir amb l'expedient amb un musical nascut a Plymouth amb l'ànima d'un excel de nostàlgia.
