Erik Gedeon va voler ser músic i va acabar per ser l'inventor del song drama, gènere evolucionat i popularitzat del liederabend del romàntic alemany. Hi continua el piano, però Franz Schubert ha estat substituït per Kurt Cobain, i la introspecció sentimental per la nostàlgia rockera i l'humor geriàtric. Molta cançó, poc text i mínima trama. Estilització musicodramàtica del popurri. La consagració del seu invent va arribar el 2001 amb l'estrena a Hamburg de Thalia Vista Social Club. Nou anys d'èxit en el mateix escenari. El muntatge evoluciona, s'estrena el 2007 a Dresden amb el títol de Forever young, i s'exporta a altres països. El Tricicle se'l troba per casualitat a Oslo i ara és al Poliorama després de provar-se en una gira amb llarga parada a Madrid.
Fa bé el Tricicle de recordar en les promocions que aquest muntatge no és per a gent gran, encara que els seus protagonistes siguin cinc cossos decrèpits –i la seva macabra cuidadora– tancats en una residència en un ja menys llunyà 2049. Els ancians del 2011 són els que menys connecten amb un espectacle que fia tots els seus triomfs en la complicitat i la memòria musical dels darrers vint anys. L'era MTV. Confiança cega en el poder de la música que arriba al seu punt culminant en el divertit i extenuant repàs que fa el personatge de Rubén Yuste –amb criteri alzheimic– del millor i pitjor del cançoner popular en poc més de quatre minuts.
La resta, amb la sonora aprovació d'un públic entretingut, és passar l'estona fins a la propera cançó i algun indici de ben col·locada amargor davant del que ens espera. I si et sents sol entre d'altres que gaudeixen sense peròs, sempre tindràs dues hores per davant per taral·lejar sense complexos el repertori de la teva vida. –Juan Carlos Olivares.
