Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Frédéric Sonntag

Frédéric Sonntag

Entrevista a l’autor de George Kaplan, brillantíssima obra intel·ligent que estrena la Sala Beckett

Frédéric Sonntag
Per Andreu Gomila
Advertising

Frédéric Sonntag és un dels grans nous dramaturgs francesos. Amic de la Sala Beckett, li cedeix a Toni Casares l'oportunitat de posar de llarg, abans que ho facin a França, la seva última obra, George Kaplan, una peça intel·ligent, directa i brutal sobre el control de la ciutadania. Parlem de teatre polític, però de moltes coses més.

Primer de tot: qui és George Kaplan?
George Kaplan sembla designar alhora una mateixa realitat i diverses, un sol individu i tota una multitud. Hi ha diverses interpretacions possibles. Caldria plantejar-li la pregunta a l'espectador més que a l'autor. Li toca a ell decidir, al final, qui és George Kaplan. El que jo puc dir és que és l'heroi d'una pel·lícula o el nom d'un grup d'activistes o un perill que amenaça la seguretat interior d'un país, o els tres alhora.

El punt de partida de la peça és el George Kaplan del film de Hitchcock North by Nortwest?
Sí, el personatge de Hitchcock és un dels punts de partida de l'obra. Sempre m'he sentit fascinat per aquest nom que és al centre del film, al voltant del qual gira, però que en realitat designa un individu que no existeix. Sempre he trobat aquest nom màgic, així com el fet que es tracta d'una pura ficció, d'un pur artifici, que esdevé real, que pren vida per art de màgia.

Però parles d'altres George Kaplan. Com els ha trobat? Creu que estem parlant d'una mena de confabulació dada?
Mentre feia recerca, em va impressionar el nombre de vegades que apareix el nom de George Kaplan en diferents terrenys. A partir d'aquí, em vaig imaginar que potser hi havia algú (un grup) al darrere de les diferents aparicions. El que jo cregui personalment no importa. El que m'interessa és saber què creu, què s'imagina, l'espectador.

La peça té tres actes i en cada acte hi ha cinc personatges que parlen de George Kaplan. Quina és la seva relació?
N'hi ha moltes, de relacions. Perquè hi ha diferents maneres de lligar les tres parts. Podem imaginar, per exemple, que el perill de la tercera part ha estat creat pels personatges de la primera, i que els guionistes de la segona part treballen pels membres del govern invisible de la tercera part...

Les tres situacions que descrius són possibles, avui?
Així mateix, no, exagero, fabrico ficció. Però totes tenen un punt d'ancoratge en la realitat. La més de ficció és sens dubte la tercera situació, ja que no crec que existeixi un govern invisible, almenys sota aquesta forma. Es tracta més aviat de la representació d'un fantasma que vehicula la teoria del complot. Per contra, les reunions de guionistes i d'activistes, existeixen, encara que imagino que no es desenvolupen de la manera com les mostro.

Hi ha un moment inquietant a George Kaplan, quan el novel·lista s'integra dins el grup de ficció. Vols mostrar la corrupció de l'art?
No especialment. Volia que es confrontessin dues concepcions de la ficció. És per això que vaig introduir un escriptor en el grup dels guionistes amb l'objectiu de confrontar la literatura al cinema, i més precisament una certa concepció de la literatura contra una certa concepció del cinema. El fet que sigui un autor no és, al final, tan important com això, el que és important és que són dos punts de vista sobre la ficció els que s'enfronten: la ficció unificant que busca ser portadora d'un sentit, d'una veritat sobre el món, contra aquella que intenta trobar les formes més adients per formular el caos de l'època.

Un dels temes de l'obra, crec, és el control del discurs, de la ficció.
És el tema principal: de quina manera les ficcions que ens envolten (i sobretot les ficcions dominants: cinema, sèries de televisió, discursos polítics, mitjans de comunicació...) estructuren els nostres imaginaris, condicionen els nostres comportaments, influencien la nostra representació del món.

L'altre tema és la capacitat que té la gent de canviar la història, més enllà del poder establert.
La primera i la tercera part escenifiquen els grups que intenten moure les coses més enllà del poder oficial i amb mitjans que no són pas oficials. Però tenen punts de vista molt diferents. Simplificant, podríem dir que per als membres del grup d'activistes el poder va massa lluny mentre que als membres del govern invisible el poder no va prou lluny. I després hi ha el grup de guionistes que treballen en guions que són d'una manera o d'una altra en relació amb una escriptura o reescriptura de la història i que actuen entre els bastidors del poder.

George Kaplan és una obra política?
A priori no m'agrada allò que se'n diu normalment teatre polític, el que entenc per teatre de tesi on l'obra és el pretext d'un discurs i esdevé la mera il·lustració d'aquest discurs. Prefereixo les obres que qüestionen els apriorismes, que lluiten contra els clixés, els llocs comuns, que intenten fer de testimoni de la complexitat d'allò real contra les temptacions simplificadores de les maneres de representar. Perquè tota temptació simplificadora, tota drecera, en la nostra representació del real, del món, em sembla perillosa. Aquesta és la meva concepció del teatre polític. I sí, en aquest sentit, espero, George Kaplan és una obra política.

Advertising