De: Josep Maria Miró i Coromina. Dir: Josep Maria Miró i Coromina. Amb: Joan Carreras, Carme Elias, Lluís Marco, Anna Sahun.
Dues parelles tancades en un hotel en un país que no pertany al primer món. Fora la realitat és el caos. L'hotel és un refugi provisional assetjat per una massa violenta i imprevisible. Com en les pel·lícules de zombis, l'amenaça exterior provoca una convivència forçosa que destapa les debilitats dels que es creuen fora de perill... menys d'ells mateixos. Josep Maria Miró és un autor que fa servir les metàfores amb pragmatisme. Un cop fixat el context de l'invisible i la seva funció dramàtica, se centra en el que de veritat li importa explicar a 'Fum': el control sobre la veritat que guarda cada individu és una batalla perduda. No hi ha res més inestable que la biografia íntima que cadascú s'ha construït, sobretot quan es veu assetjada per mentides i mitges veritats.
L'obra és un pervers scrabble d'estratègies emocionals amb la victòria pírrica de la parella madura –de tornada de tot– sobre la parella jove que creu començar una nova etapa en la seva vida. El cigarret és la imatge de la temptació, l'element que farà doblegar la feble força de voluntat. Però la veritable perversió es troba en les preguntes que desarmen, desconcerten, delaten o treuen a la llum les contradiccions del més feble. Cada fragment de confessió introdueix una petita variant que modifica el relat global. Una estructura sofisticada aplicada d'una altra manera a 'El principi d'Arquimedes' que a 'Fum' competeix més amb un ús de l'el·lipsi comparable en efecte dramàtic amb el desplegat per Wong Kar Wai a 'In the mood of love'. Tota una realitat latent que roman en el silenci entre les escenes-instantànies de Miró.
La mestra del joc és el personatge de Laura, una dona frustrada el principal entreteniment de la qual –com a compensació al seu propi tedi vital– és alimentar les inseguretats que trencaran la relació de la parella jove. Un gran caràcter. Tan fort que la seva progressiva desaparició en l'obra a favor dels altres deixa empremta. Carme Elias fa una autèntica creació, amb una torbadora apatia que recorda els millors papers d'Isabelle Huppert. Una excel·lent direcció d'actors que Miró estén als treballs de Lluís Marco –colpidor en el declivi físic i mental de Jaume l'escrivent–, i Anna Sahun i Joan Carreras, la parella que s'endinsa en les tenebres per adoptar un futur que els salvi. Al final no els quedarà ni el somriure davant la càmera.
