Grec 2014: The Fountainhead (La deu)

Teatre
Recomanat
5 de 5 estrelles
Grec 2014: The Fountainhead (La deu)

Autora: Ayn Rand. Direcció: Ivo van Hove. Dramatúrgia: Peter van Kraaij. Amb: Tamar van den Dop, Aus Greidanus jr, Robert de Hoog, Hans Kesting, Hugo Koolschijn, Ramsey Nasr, Frieda Pittoors, Halina Reijn, Bart Slegers.

Hi ha una escena de 'The fountainhead' que no em puc treure el cap. Potser és de les millors escenes que he vist mai en un teatre. Howard Roark (Ramsey Nasr) i Dominique Francon (Halina Reijn), nus, es dirigeixen en clarobscur cap al llit. Els veiem d'esquena, baldats, després d'un judici en què en Howard s'ha enfonsat en la misèria i a on ella l'ha traït, així com l'hi havia advertit. Caminen, s'ajeuen i fan l'amor, a poc a poc. Tendresa, passió i totes les contradiccions de la vida. Sordidesa. Lucien Freud podria haver pintat aquesta escena.

Això és la posada en escena d'Ivo Van Hove de la novel·la d'Ayn Rand, un deliri d'imaginació, de discurs, tan impactant com les 'Tragèdies romanes' que ens va servir l'any passat, fins i tot millor, més propera, més directa. Aquí tot és teatre, no hi ha trampes, sinó la capacitat d'interpretació d'una companyia d'un nivell estratosfèric, amb esment especial a la feina de Reijn –quina actriu!–. No calia llegir els subtítols. Tot és en els gestos, els moviments, les referències que ofereix el director –projeccions, música en segon pla, fins a cinc punts d'atenció en escena, etc.–, els símbols que deixa caure, l'èmfasi.

Howard Roark i Peter Keating (Aus Greidanus jr.) són amics, joves, amb ganes de deixar petjada. Són dos arquitectes dels anys 20 del segle passat, a Nova York. L'un, Roark, és un idealista, amb molt talent. L'altre, Keating, vol arribar a dalt costi el que costi. Enmig de tots dos hi ha Dominique, periodista i filla del gran padrí de l'arquitectura de la ciutat. En Peter la vol, la desitja, però ella, una “gata maula”, la dona més bella que hagis vist mai, no sent desig per ningú, només sent odi. Un triangle dins del qual Van Hove ens pregunta si cal ser autèntic, pur, o el millor és deixar-se portar pel corrent del capitalisme. ¿Hem de triar una opció i defensar-la fins a les últimes conseqüències, per inimaginables que siguin? ¿Individualisme o altruisme? ¿Creació o còpia? ¿Socialisme o liberalisme? Jo tinc clar, crec, la meva opció, però el que pugui pensar jo no importa. I vostès, què trien? Aquesta obra hauria ser de visita obligatòria per viure.

Per Andreu Gomila

Publicat