De: Harold Pinter. Traducció: Joan Sellent. Dir: Segi Belbel. Amb: Míriam Alamany, Sílvia Bel, Carles Martínez.
En l'obra de Harold Pinter és molt més important el que es diu que el que passa o ha passat. El realisme de l'autor de 'Vells temps' està circumscrit a la paraula. Preguntar-se si el que s'afirma o recorda és cert o no és superflu. L'essencial és què es diu. Un cop expressat ja existeix i entra a formar part del joc. Tampoc no importa si els personatges són reals o imaginats, si la presència és física o una evocació. L'interessant és com teixeixen amb paraules un intricat combat d'apropiació de l'altre. Guanya el que imposa els seus records. Guanya potser el que calla, deixant als altres que buidin la seva memòria.
Sergi Belbel respecta l'ambigüitat per aportar una dosi extra de lleugeresa de teatre de bulevard. Pinter mai no va renegar de la comèdia tradicional britànica com a possible influència en el seu teatre, però la mantenia ben subjecta en el fons de les seves peces, ben vigilada per la mirada escrutadora de Beckett. Belbel la fa aflorar a la superfície fins que la deriva del joc a tres es fa tan fosca que no té més remei que tornar-la a ofegar. La sensació és estranya: com d'un cert penediment.
El repartiment (Míriam Alamany, Sílvia Bel i Carles Martínez) ocupa un escenari exageradament llarg –com una Felsenreitschule de Salzburg en miniatura–, antinaturalista, que aïlla els personatges i anima el públic a prendre partit entre ells amb la seva atenció. Interpretacions correctes, amb la Bel més ajustada en aquesta ambigüitat del ser o no ser. Somriure enigmàtic d'un inoportú fantasma del passat o de gat de Chesire. Martínez subratlla massa el to de mascle amenaçat i Alamany triga a entrar en l'enigma de la seva fèmina.
